l´estiueig, passi-ho bé!

JOSEP LÓPEZ DE LERMA El verb estiuejar se'ns esmicola en el seu ús. Ja no s'és un estiuejant; ara s'és un turista o un foraster que fa turisme. Tanmateix, com que de turisme se'n pot fer tot l'any, i a més convé econòmicament que així sigui, hem passat a catalogar-lo "turisme estacional" quan es produeix a l'estiu i a parlar de "desestacionar-lo" amb l'objecte que s'estiri cap a Setmana Santa i també cap a Nadal. Parlo, és clar, de la costa, que el de la muntanya altres termes rep.
El pont de la Diada, que de pont res no tingué, ha posat el punt final a l'estiueig d'enguany. Anem cap a Fires, les de Girona, i deixem enrere la calor humida d'agost. Ens esperen les castanyes tot just quan ens han arribat els moniatos. De petit anava a Can Baus a aprofitar-me del seu forn de flequer, però ara te'ls venen fets, a punt per menjar-los -que ni de lluny és el mateix-. Amb una garnatxa dels Aspres de Cantallops, passen bé i alleugerit restes de solellades. El capvespre s'agraeix, i més quan damunt la taula tens figues de coll de dama com les que ens regalà en Josep Comas, d'Avinyonet de ?Puigventós. Les campanades de l'antiga comanda sonen al teu honor -et sembla-.
L'estiu arribà aviat. La primavera passada fou com un gafet entre un hivern cru i el segon estiu més calorós dels darrers cent anys, segons ens informà Diari de Girona. Passà desapercebuda i desembocà en el període de vacances per excel·lència en un país, el nostre, que de tres-cents seixanta cinc dies que l'any té, més d'una tercera part no són laborables, com correspon a una economia com la nostra que la benedicció dels morts ha rebut, per si de cas, doncs per alguna cosa votem un governant com en ZP, que d'estalviar no en sap, però que de gastar, molt i massa.
Les meves -vacances, s'entén- han estat forçosament intermitents i per tant d'estrella fugaç, si fa o no fa. Un vist i no vist que no m'ha privat d'anar al quiosquet de l'Àgueda Pasqual, a cala Garbet, després de dos anys de fer-me pregar, una exquisidesa de plaer gastronòmic en un marc difícilment comparable a qualsevol altre de bonic de la Costa Brava, o a Torreminora, terme municipal de Navata, on m'he trobat en Joan Armangué i a en Jaume Homs, l'alcalde, amb els quals, sovint, suo la cansalada en un voluntariós intent de fondre alguns dels molts quilos de més que, segons la meva metgessa de capçalera, la doctora Contxa Bou, porto de manera inconvenient en termes de salut. A qui no he vist a Torremirona és a en Santi Vila, on altres estius hi passava llargues estones llegint sota el sol, però amb això de l'alcaldia de Figueres, abandonats ens té.
Entenc que el conseller Joaquim Nadal surti al pas de les nombroses crítiques rebudes per les obres que el seu Departament porta a terme a la C-31 i explicacions ens doni. Jo faria el mateix i, per tant, reconeixement democràtic li ofereixo. Tanmateix, com l'Antoni Puigvert i en Lluís Roura han deixat escrit, ens estan crucificant l'Empordà entre uns i altres, essent potser nosaltres mateixos, els seus usuaris, els subjectes actius de la destrossa que s'està portant a terme, i no pas únicament per part del Govern de la Generalitat, quedi clar. Parodiant l'Alfonso Guerra d'altres temps, el paisatge de l'Empordà aviat no serà reconegut ni per la mare que el va parir. Terra de pas ahir, terra de desfets, avui. Els bàrbars som nosaltres mateixos i la propera plaga de llagostes es diu miniparcs eòlics, que afectaran trenta-dos municipis. Haurem de fer la ruta de l'exili que en Jordi Cabezas i en Joan Boada han dissenyat en el marc d'allò que anomenen memorial democràtic.
El taxi de Barcelona roman, en una espera que es fa eterna, a les portes de la botiga d'en Francesc Sagué. Objecte de curiositat fou en el seu moment, quan arribà al poble, però ara forma part del petit paisatge urbanita d'Avinyonet de Puigventós i particularment del carrer de Llers que veu, ara, com es va refent la casa número 1 del carrer Illes, que de l'any 1775 és, segons inscripció sorgida de la seva llinda.
A l'hora del darrer desdejuni no m'he trobat a en Pep Punset, a la Societat. Ell, pagès de tota la vida, a la Garriga deu trobar-se removent, abonant i tornant a remoure la terra per plantar-hi ordi. Em deia, aquest agost, que és el calendari qui li diu quan ha de treballar i quan ha de descansar i quan ha de fer això i quan no ha de fer allò. "Vos creieu que jo no tinc amo, eh? Doncs aneu molt equivocat; en tinc quatre, un per a cada estació de l'any!". I serà així.
La verema hem fet amb la parra que l'Amèlia Fernàndez ens deixà plantada a casa. Hem tingut una bona (i dolça) collita. Espera torn el perer, que orientat cap al nord més no pot fer ni donar, i després l'olivera que, si tot va bé, enguany serà més productiva que l'any passat -que només sis olives, sis, ens va oferir. Això de la casa i de l'hortet no és per a mi, coronel Macià, i sort en tinc dels bons veïns que tomàquet de pera en porten per fer la meva particular amanida. Arreveure, senyor estiu!