JOSEP MARIA BERNILS MACH
El Govern de la Generalitat ha acordat iniciar un procés per declarar la sardana com la "dansa nacional de Catalunya", dins el marc de la regulació del seu patrimoni cultural. Es va considerar que la sardana era una de les expressions "més rellevants de la cultura popular i tradicional catalana" i que mai ha estat reconeguda oficialment com aquesta dansa nacional de Catalunya. Pels figuerencs, això representa una gran estima en considerar aquesta distinció d'un dels seus fills il·lustres, encara que, ocasionalment, va néixer fora de la població de Figueres.
Josep (Pep) Ventura i Casas va néixer a les set de la tarda a Alcalà la Real (Jaén). Era el 2 de febrer de l'any 1817. El seu avi patern era de Torroella de Montgrí i el seu pare, Benet, de Roses, el qual era sergent de l'exèrcit amb plaça a aquesta vila. Durant una temporada, el seu regiment de Tiradors de Catalunya fou traslladat a Alcalà la Real. Allà hi figurava com a sergent segon, càrrec que feia poc hi havia ascendit.
La mare d'en Pep Ventura, que era cinc anys més gran que el seu marit, era de Manlleu (Osona). Aquesta, Àngela Casas, estava en avançat estat de gestió i va acompanyar el seu marit a Alcalà la Real, on va néixer el futur "Pep de la Tenora". Aquest naixement no defuig, per res, de la seva catalanitat.
Als dos anys, de retorn a Figueres, van anar a viure a Roses, on havia estat destinat el seu pare. Aquí, en Pep Ventura va aprendre les primeres lletres. La seva mare va morir al poc temps, el 1823, i ell anà viure a casa de l'avi, a causa de les absències del seu pare per motiu dels destins militars.
Poc després el seu pare, ja llicenciat del servei militar, s'instal·là el 1830 a Figueres com a mestre de minyons i ensenyà al seu fill les primeres lletres.
Ja més gran, el noi, en Pep Ventura, va entrar de dependent a casa del calçater Llandrich, que estava al carrer de Girona i que era músic i director de la Cobla de Figueres. Amb ell, en Pep va aprendre l'ofici de sastre. Poc després, el seu pare va demanar al seu company Llandrich que volgués admetre a en Pep Ventura com a aprenent de música. En Pep Ventura es va comprar una flauta de canya. Les cròniques diuen que als sis mesos n'havia après tant que podia donar lliçons al seu mestre.
Aleshores en Pep Ventura vivia al carrer d'Avinyonet, el qual fou anomenat posteriorment amb el seu nom, "carrer d'en Pep Ventura". Als 20 anys es va maridar amb la filla del calçater, la Maria, i va entrar de músic a la cobla del seu sogre. Tocava el flabiol i el tambor. En aquells moments es ballava la sardana curta d'un radi reduidíssim de dues fases de vuit o de quatre compasses i la cobla era de tres quartans, amb cornamussa (sac dels gemecs) , tible (tarota) flabiol i tamborí. Era una dansa de la qual el seu origen es perd en el temps, la qual no plaïa a n'en Pep Ventura. La sardana anava agonitzant.
Mort el seu sogre, el 1848, la cobla anà a raure a les seves mans. En aquesta època va fer amistat amb Anselm Clavé en un actuació conjunta en una visita reial a Montserrat. En un viatge a Perpinyà va conèixer el músic Turonà i li cridà l'atenció un instrument nou per a ell, la tenora. Pep Ventura es va personificar amb ella i va reformar la cobla suprimint el cornamusa i afegint-hi altres instruments, entre ells el contrabaix, els fiscorns, cornetins i trombons i l'anomenada tenora, que va tenir un efecte màgic. Havia nascut la "sardana llarga", la qual va prendre una nova volada, immortalitzant-la i convertint?la en la dansa popular de tot Catalunya.
El febrer de 1864 va quedar vidu amb un fill i, quatre anys després, es tornà a casar, sense tenir cap més descendència. Aleshores va signar sempre com a Josep Maria Ventura.
Dissidències a la cobla
El 1874 va tenir dissidències amb els companys de la cobla i es va sentir abandonat. La cobla va passar a uns altres amics i fou aleshores quan en Pep Ventura es va separar de la mateixa i es va integrar a la Cobla de l'Erato, que tot seguit passà a anomenar-se Cobla d'en Pep, la qual posteriorment va dirigir el seu fill.
En els darrers temps de la seva vida vivia modestament del seu ofici de músic, donava lliçons als interns del col·legi de l'Institut, tocava a l'església i algunes vegades al Teatre Municipal.
Va morir a la casa on llavors vivia, al carrer de Lasauca el 24 de març, un Dimecres Sant, del 1875. Tenia 57 anys. Va ser una malaltia curta, catorze dies. Havia demanat que quan el ?duguessin a enterrar els seus companys de cobla toquessin una de les seves sardanes. No va ser possible per tractar?se del Dijous Sant, en què els preceptes de l'església no permetien actes com els cants, i els companys l'acompanyaren fins al cementiri amb els instruments muts sota el braç.Sardanes seves són L'avi Moreu, premiada al certamen Claverià del 1864, Per tu ploro, El cant dels ocells, Lo pardal, La pastoreta, La donzella de la costa, El pardal, i fins a 312 sardanes llargues.
Sobre Pep Ventura s'han publicat nombrosos escrits, però volem esmentar un volum de 36 pàgines, sense data, amb la portada de la sardana Per tu ploro i en el qual hi ha diversos escrits sobre en Pep Ventura. En ells es parla de la seva catalanitat encara que, com hem dit, va néixer casualment fora de Catalunya. Diu que era un català de "soca arrel".
Actualment, a més del carrer que té dedicat a Figueres, hi ha un monument a la plaça del President Josep Tarradellas, que fou inaugurat l'11 de maig de 1972. Es va aixecar amb aportacions particulars i sota l'empenta del "Foment de la Sardana Pep Ventura", que va programar tots els actes.
El seu fill, Benet Ventura i Llandrich (1858/1890), fou director del Cor de l'Erato i el va succeir en la direcció de la cobla que llavors portava el nom d'Antiga Pep, però va morir jove, als 32 anys. Va escriure la sardana El record del meu pare.
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
