el ´lluís´ de la costa brava

la carta que publicà La Veu de Catalunya, el 12 de setembre de 1908, signada per Ferran Agulló, va dirigida a un "Lluís" del qual no consta el ?cognom. Jo, que el vaig tractar en els darrers anys de la seva vida, tinc el deure moral de recordar-ne el nom i la llarga trajectòria.
Es tracta de don Lluís Duran i Ventosa, periodista, advocat i polític que, en el seu temps, va tenir una notable projecció pública.
El seu pare, Manuel Duran i Bas, prestigiós advocat barceloní, havia estat ministre de "Gràcia i Justícia" de la reina Maria Cristina. El seu fill Lluís estudià la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i presidí l'Acadèmia de Jurisprudència. La seva vocació, però, era la política, i ho desmostrà en la seva activitat periodística i en la seva labor en els càrrecs que ocupà. Col·laborà en la Renaixença i, sobretot, al diari La Veu de Catalunya, del qual fou fundador i director.
Militant de la Lliga Regionalista, fou un col·laborador fidel dels dirigents Prat de la Riba i Francesc Cambó. Regidor de l'Ajuntament de Barcelona, presidí l'eficient Comissió de Cultura que creà els magnífics Grups Escolars, que honoraren aquella ciutat.
El 1911 fou un dels diputats provincials que promogueren la Mancomunitat de Catalunya, que presidiria Enric Prat de la Riba.
Quan el dictador Primo de Ribera inicià la campanya contra el catalanisme i la democràcia, Lluís Duran i Ventosa respongué amb la publicació d'un llibre, Els Polítics, que encara avui es llegeix amb profit.
En proclamar-se la República, fou elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1932 i designat conseller de Cultura fins a l'any 1936. Amb la guerra, s'exilià a París i, al seu retorn, es negà a col·laborar amb el règim franquista i es dedicà a la seva feina d'advocat.
Jo el vaig tractar en els darrers anys de la seva vida, quan ell era president de la clandestina Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i jo n'era secretari general.
Les nostres converses abarcaven des dels records de la Mancomunitat fins a la Generalitat Republicana, passant per les seves incursions en la promoció del cinema i teatre catalans, i del Turisme, que tot just estava a les beceroles, com aquella Costa Brava que ell havia ajudat a batejar.
Tingué llarga vida: nascut a Barcelona l'any 1870, morí a la seva estimada ciutat el 1954. No ambicionà honors ni recompenses, però serví amb eficàcia els càrrecs per als quals fou elegit -regidor, diputat, senador, alcalde de Barcelona i conseller de la Generalitat- sense buscar protagonismes.
Per això se l'ha definit amb encert com "un Segon de Primera".