Alguns t´estimem, marina!

L'articulista defensa la tasca de la consellera de Salut i diu que van ser els seus col·laboradors els que van ficar la pota en preguntar sobre ella als infants

JOSEP LÓPEZ DE LERMA Que ningú no s'equivoqui: totes les males olors que provenen del camp de la política no són creació ex novo d'aquesta important parcel·la de la vida col·lectiva, sinó vulgar importació a aquest del mal fer de l'anomenada societat civil. Els seus pecats són els nostres pecats, però això sí, redimensionats a l'alça, atès que l'actor polític es troba sota el focus de la moralitat i de l'ètica i se li exigeix que s'atengui amb plenitud a les regles que aquestes marquen per a tothom i que no tothom compleix quan de privat va per la vida.
L'exemple més immediat el trobem en el "Cas Palau". Els delictes que s'imputen a Fèlix Millet i a Jordi Montull es troben com a il·lícits penals en el corresponent codi. No s'han creat del no-res per ser aplicats a aquest afer que tanta pudor fa; ja s'hi trobaven. I encara que el codi penal integri comportaments contraris a la llei que necessàriament exigeixen que el subjecte es trobi en una administració pública, la resta d'il·lícits són d'aplicació general sense distingir a ningú, en una igualtat digna de ser subratllada. Ni Millet ni Montull pertanyen a la denominada classe política, però la transcendència pública del Palau de la Música ha lliurat un plus al cas i l'existència de diners vinguts de donacions privades de caire altruista i dels contribuents encara més. Per això es troben els dos subjectes a les portades i per això són objecte de columnes senceres en els periòdics.
Aquest dimarts passat, Diari de Girona ens donava un nou retall de la sèrie (per ara, inacabable, del tipus El cor de la ciutat Ventdeplà) dels informes encarregats per diferents departaments del Govern de la Generalitat de Catalunya. En l'epicentre del nou terratrèmol, la consellera Marina Geli, ara, que ha comès l'error de preguntar per si mateixa en un anomenat "Estudi qualitatiu de percepció, actitud i expectatives en relació a l'atenció sanitària entre la població pediàtrica catalana". La relliscada està servida i ja es pot anar dient que l'objecte de l'estudi era un altre, més important, i no pas ella; el coneixement que d'ella té la mainada i la valoració de la seva tasca pels nens i nenes del país de set a catorze anys. En política mai és el que veritablement és, sinó el que es projecta, i que amb pinces o sense pinces recullen i transmeten els mitjans.
De l'honradesa personal i política de la consellera Geli no tinc ni un mil·ligram de dubte; gens. Tanmateix, m'ha sobtat que la gran equilibrista dels pressupostos de la Generalitat hagi caigut en la trampa que li han parat els seus col·laboradors. No em puc imaginar la Marina dictant una pregunta sobre el seu rol a parer de la mainada ni tampoc donant llum verd a una estupidesa d'aquesta mena. És suficientment intel·ligent i molt forjada en la política com per ni tan sols preocupar-se per la imatge que dóna a menors d'edat. Aleshores, em crec els arguments que s'han donat, d'índole tècnica, i fins i tot puc acceptar que ha conegut la fatídica pregunta a través dels teletips. Però... ella és responsable políticament davant el Parlament i l'opinió pública. Ai, las!
Els polítics que, en funció de les responsabilitat assumides, es troben envoltats sempre de col·laboradors, haurien d'exercitar diàriament "la fugida" per una qüestió d'higiene mental. La condició humana porta, quan hi ha bon rotllo, que els col·laboradors s'identifiquin tant i tant amb el seu cap que fàcilment es converteixen en la seva guàrdia pretoriana. El preserven nit i dia dels enemics que són, per ordre decreixent, els periodistes, els companys de govern i de partit i, per últim, els adversaris. Em flairo que la relliscada de la consellera de Salut porta causa d'aquest zel protector/immadur dels seus més estrets col·laboradors. "Posem-hi una pregunta que li faci gràcia, a la consellera", ens devien dir. I certament de la gracieta a l'ensopegada hi va menys d'un pam.
Que els nens i les nenes enquestats coneixen més la Marina Geli del programa Polònia que no pas la Marina Geli mandamás en matèria sanitària catalana, no l'ha de preocupar només a ella; ens ha d'ocupar i preocupar a tots. Quan la paròdia pren el relleu a la realitat vol dir que el país o la societat es troba a punt d'ingressar a urgències. Mai no he estat partidari de l'espai televisiu que comanda el meu admirat Toni Soler i menys de certes sàtires, com ara les relatives al president José Montilla, atès que, en un país de la qualitat intel·lectual com el nostre, molta gent acaba creient-se més la pallassada passatgera que no pas valorant positivament l'acció de govern. Per cert, tampoc aquesta és d'aquelles que ajudin a pujar el termòmetre de la moral d'un país, diguem-ho clar.
Així que, benvolguda Marina, un parell d'encàrrecs, si m'ho permets: el primer; tu, a la feina!, que en termes globals tens credibilitat i gaudeixes de confiança, almenys la meva; i, el segon, despatxa els inútils abans que aquests aconsegueixin que aquell que et va nomenar t'acomiadi per ingènua pecaminosa. Adéu.