LÓPEZ DE LERMA
el retorn de la bicicleta com a vehicle per desplaçar-se per la ciutat és un fet que va a més. Ja no és un fenomen exòtic, com ho era per a tots nosaltres, fa uns quants anys, quan visitàvem Amsterdam o Copenhaguen, sinó que París i Barcelona, una darrere l'altre, li han atorgat carta de naturalesa. D'aquí a la "Girocleta" hi van un pam perquè, com diu Marc Augé, és un progressisme de tipus ecològic, amb tota l'ambivalència que això suposa, perquè en el fons és un retorn que té molt de nostàlgic sense que, afegeixo jo, algunes ciutats, per no dir totes les nostres, s'hagin preparat a fons, seriosament i rigorosament, per evitar que la convivència en la mobilitat sigui real i no pas fictícia.
Alguns carrers de Girona, en l'etapa preparatòria de la bicicleta en versió casolana, la que ens va oferir la regidora Isabel Salamaña en posat sexy-emocional recollit fotogràficament per Diari de Girona, ja tenen el disc de prohibit anar a més de 30 amb el subtítol "Respecteu-les" acompanyat d'un parell d'esquelètics dibuixos del vehicle top en matèria de sostenibilitat espacial i energètica. Tot molt bé, però què passa quan una bicicleta arrenca a córrer pel carrer Nou, vial urbà reservat per a vianants, fent un improvisat i obligat ziga-zaga que en perill posa la integritat física dels ciutadans? Què passa quan pel carrer Riu Güell, aprofitant l'amplada de la seva vorera, a l'alçada de la sala de Ball i del City Arms, en carril-bici s'ha convertir sense ser-ho? Què passa quan en qualsevol pas de vianants de la Gran Via et trobes al bell mig d'una "festa" de bicicletes? Què passa quan al carrer del Carme l'anada i la tornada es fa sense respectar els senyals de trànsit? O què passa quan -fou el meu cas- surts de casa i per poc no t'afaiten de nou? Passa que la ciutat ha entrat en la nova etapa de la bicicleta, amb encant ecològic i amb nostàlgia d'altres temps inclosos, sense haver-se preparat prèviament.
L'impulsor de l'anomenada "etnologia urbana", l'esmentat Augé, i autor de l'assaig Elogi de la bicicleta ens mira a tots nosaltres, els ciutadans, des de l'École des Hautes Études en Sciencies Socials de París, i ens observa. Què veu? Els nostres moviments i els nostres mitjans de transport en una ciutat. Els analitza i conclou que les bicicletes han tornat i estant renovant les nostres vides, però també que en la decadència dels grans ismes ideològics de temps no gaire ?llunyans, la bicicleta s'apunta com a alternativa i com a germen d'una nova utopia, la concreció de la qual encara no ha arribat. En Xavi Ayén arriba a preguntar-se si el ciclisme urbà és una nova ideologia. M'abstinc de respondre atès que no ho sé, però em pregunto, això sí, si el modisme - de moda, és clar- està substituint a les ideologies que el lliure mercat ha anat enterrant en un intent patètic de donar-los l'oxigen que necessiten per tenir una dolça i reconfortable mort.
El velig de Paris, el bicing de Barcelona o el cleta de Girona, ara per ara, en no disposar d'espai propi per on transcórrer la seva vida, estan usurpant l'espai del vianant sense que ningú, vull dir cap autoritat, preservi el ciutadà que a peu es mou en el que seu és: La plaça, la vorera, el pas de vianants i els carrers on prohibida està la circulació de vehicles. Això és un desajust que es pot convertir en trompades . Més quan l'automòbil i la motocicleta tenen la seva matrícula, el ciutadà el seu DNI i la bicicleta resulta anònima per a l'Administració, perquè enrere quedà l'ordenança municipal aquella dels carruatges. Des d'aquesta simple vessant, la de saber qui és qui, la Policia Municipal té difícil poder denunciar a una bicicleta amb llicència per atropellar, però fàcil ho té per a denunciar el comportament incívic de qualsevol persona física o la vulneració de norma positiva per part d'un conductor de vehicle amb motor. Francament, no em sembla bé. O tots moros o tots cristians, com dèiem abans!
Diu l'esmentat professor Marc Augé que si el metro és l'expressió vulgar de la diversitat ètnica i de la pobresa, observades ambdues des de la demografia d'una societat com la nostra, la bicicleta és l'expressió progressista d'una nova utopia i instrument d'alliberació de l'alienació que suposa el cotxe, concebut com a símbol de llibertat després de la Segona Guerra Mundial. Em rendeixo, i dic que no ho sé atès que no sóc filòsof ni tampoc sociòleg, però tal vegada si ens deixéssim de discursos babaus i anéssim per feina jo no tindria damunt meu el perill que representa que la bicicleta ocupi el meu espai en la ciutat de manera immune i la vegi més com a perill per a la meva integritat física que com a solució en els discurs de la mobilitat sostenible de l'amic Manel Nadal. No estic sol. Tinc la sort de pertànyer al 51% dels catalans que creuen que els ciclistes no respecten els vianants. Som una majoria perdedora per la senzilla raó, sembla, que la nova ideologia és diu bicicleta. Qui ho havia de dir que la progressia aniria a abeurar en el pou de la història més remota de la humanitat tota!
