JOSÉ LUIS TORRES
Va ser el cacofònic superministre d'Economia tossut que tossut Don Rodrigo qui va començar el desmantellament de la nostra indústria elèctrica. Però han estat els surrealistes posteriors ministres del ram, l'anestesista Clos i el batxiller Montilla, amén de l'assessor borsari de temps de bonança Sebastián els qui han donat el cop de gràcia al sector portant fins al paroxisme l'afany privatitzador de Rato (com més estrangers siguin els propietaris més privada serà l'empresa), incomplint els seus propis terminis de regulació dels drets econòmics per connexions de subministraments elèctrics (haurien d'haver estat publicats la primavera passada i així estan els serveis territorials d'indústria: "como puta por rastrojo" intentant posar ordre entre companyies i promotors) i abandonant la seva obligació de supervisió (no se n'estranyin, del cas Millet) de la real i efectiva aplicació del mercat lliure elèctric.
Dic això perquè les companyies comercialitzadores d'electricitat s'estan negant (o, pel cap baix, si ho diem a la manera políticament correcta de l'oasi, estan endarrerint) a incorporar al sistema de mercat lliure les administracions públiques del tercer nivell, és a dir als ajuntaments, que són els més dèbils.
Què significa això? Doncs que molts dels consums d'electricitat (els corresponents a potències contractades superiors a 15 kW) de primera necessitat que fan els nostres municipis (col·legis, CAP, enllumenats, oficines, pavellons, etc.) ens estan costant als ciutadans un sobrepreu que no és inferior al 10% (segons la comercialitzadora de què es tracti) del cost energètic si s'apliquessin tarifes de mercat lliure, i que a partir de primers d'octubre s'incrementarà trimestralment un altre 5% fins a arribar al 20% per a l'abril vinent.
Les companyies defensen aquesta política i al·leguen que els ajuntaments són (la primera en la frente) clients dolents que paguen tard i malament; i que com que el mercat lliure és quelcom així, com que "tu compres a qui vols i jo venc a qui vull", volen seguretat en el cobrament dels serveis. O sigui que, sense garantia de cobrament (en el servei a particulars el retorn del rebut significa el tall automàtic del subministrament), a pagar més car.
Què fan, mentrestant, molts dels nostres governants? Doncs, el Don Tancredo. Pagar i callar o, en tot cas reclamar a la gallina dels ous d'or una major transferència de recursos. No són capaços de posar-se d'acord i reclamar mancomunadament l'aplicació als serveis públics municipals de les tarifes reduïdes del mercat lliure elèctric, però tampoc de posar-se les piles i administrar els recursos dels que disposen de manera que quedi garantit, en els terminis comercials, el pagament d'aquests serveis indispensables. Potser és que s'estimen més la demagògia a la gestió i estan molt enfeinats preparant referèndums. Aquest nou estat els pagarà el sobrecost de la seva manca d'eficàcia?
