pelegrinatge gironí

JOSÉ LUIS TORRES L'altre dia, la Inés i jo vam anar a Girona, invitats totals, i un servidor particularment i proporcionalment protagonista, a l'acte de "Reconeixement dels anys d'exercici professional al món de la docència del professorat que es jubila aquest any", organitzat pels Serveis Territorials gironins del Departament d'Educació. (Havia escrit Ensenyament, però he hagut d'esborrar-ho. Per què el canvi de nom? Puix no és ensenyar comunicar a algú una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc., donant-li'n lliçons, explicacions...? A mi m'agradava més ensenyament perquè, vés per on, ho interpreto en un sentit més ampli que el d'educació. Vull dir que ensenyar jo sempre he pensat que era intentar obrir als alumnes les claus del coneixement de què es tractés, per fer-los lliures de poder decidir i, en canvi, educar és, per a les coses bones i per a les coses dolentes, ensinistrar-los en un comportament prefixat, és a dir manipular-los).
Són d'agrair aquests actes, encara que en alguns moments no sabia amb qui refrany castellà quedar-me, si amb aquell de A burro muerto, la cebada al rabo o amb l'altre de A enemigo que huye, puente de plata. I no ho dic per una qüestió personal, sinó perquè vista la nombrosa assistència de protagonistes, i que les jubilacions anticipades estan premiades, no saps mai si és que l'Administració ha volgut vertaderament reconèixer-nos els serveis prestats o és que ens han invitat que marxem com més aviat millor. Perquè si, del que es tractava era de l'últim, aquí pau i després glòria; però si com deia la targeta, es pretenia un reconeixement, jo em permeto recomanar, per a pròxims esdeveniments, una mica més de cura en l'organització.
Per començar, crec que el que no es pot fer és presentar-se a donar la que se suposa ha de ser una conferència, lliçó magistral o simplement xerrada d'homenatge, amb jeans i mànigues de camisa, (casum dena! No me'n vaig adonar si també portava sabatilles; ho dic per allò que es diu que et reconeixeran per la teva dona, pel teu cotxe i per les teves sabates) per molt (o precisament a causa d'això) degà de la Facultat d'Educació (Haig de posar-ho tot amb minúscula que així queda més planer?) que es pugui ser.
Li ho vaig fer notar a un amic, funcionari en actiu aquest, que sempre vesteix impecable, i em va contestar sorneguer: I tu, on t'has deixat la corbata? Però, és clar, no era el mateix: jo era un entre cent i, a més, portava vestit (no m'agrada l'amfibologia masculina-femenina d'aquest mot) a l'estil tradicional socialista (PS-OE, of course!, que inclús amb això els de la "C" són diferents) o sigui de pana, però vestit al cap i a la fi. També vam saludar, entre altres amics i coneguts, l'antic mutu company professor a l'FP (per cert, en cap moment dels discursos ningú no va fer referència a aquesta variant d'educació) l'actual sotsdelegat del Govern i penso ara, quan els escric, com és que sent la primera autoritat present a l'acte, no va ser invitat a la presidència o, si va ser-ho, perquè erròniament l'interfecte es va estimar més fer, obviant el guionet, de Francesc Francisco.
Però el súmmum de la desfeta va ser quan el dit conferenciant va anunciar que no havia tingut temps de preparar-se la seva intervenció i va fer el Curro Jiménez fugint d'estudi. Si no em vaig aixecar i vaig marxar va ser per una personal acció de reconeixement dels anys d'exercici professional al món de la docència del professorat que s'ha jubilat aquest any.