setze anys per resoldre judicialment un cas no és just. Apel·lar a la frustració i als sentiments que han de tenir els familiars de les víctimes és oportunista perquè la Justícia no pot ni s'ha de moure per sentimentalismes. Però són els mateixos principis de l'Estat de dret els que fan exigible una ràpida instrucció d'un succés, amb independència de si hi ha quatre morts o si es tracta del robatori d'una cartera. Com un equip de futbol que engresca el seu públic amb bon joc, és l'eficàcia de la Justícia el que fa confiar en la Justícia, mai al revés. Que els processos judicials han de caminar respectant les garanties dels afectats és una veritat irrenunciable però a hores d'ara ningú s'empassa que la cura pels drets dels acusats és el que ha encallat el cas de Vidreres. Ells, els acusats, han de ser també un dels interessats que l'assumpte s'aclareixi. Més aviat fa pinta que la culpa és de la deixadesa d'alguns que, per molt ganduls que siguin, ningú els bellugarà de la cadira. Trist perquè, quan la Justícia és lenta, no és justa.
