posi una ordenança a la seva vida

L'autor reflexiona entorn la gran quantitat d'ordenances que en els nostres dies aproven els ajuntaments. Per López de Lerma, segurament això és una necessitat conseqüència de la societat en què vivim on, diu, preval l'individualisme

JOSEP LÓPEZ DE LERMA S'ha fixat, benvolgut lector, en el nombre d'ordenances que els ajuntaments estan aprovant en els darrers temps? Són més que nombroses i a més a més de tota mena, fins i tot n'hi ha que ratllen el ridícul més espantós. Algunes, efectivament, són contràries a Dret, com aquella que no deixa pujar els gossos en els ascensors privats o com aquella de Barcelona que sanciona als membres d'un grup que participen passivament en una infracció contra la dignitat de les persones, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha encarregat d'anul·lar per vulnerat el principi de culpabilitat. I algunes altres són pròpies de somiatruites com ara aquella de l'Ajuntament de Girona que el seu promotor, el regidor Enric Pardo, va haver de retirar abans d'anar al ple perquè senzillament era d'impossible compliment. Sorprenentment, o no, el somni de tot alcalde o regidor, avui, és fer de petit legislador. Somni he dit? Doncs potser necessitat.
D'ordenances municipals n'hi ha hagut tota la vida... o gairebé. Tot i que això és matèria pròpia dels historiadors del Dret, el procés normatiu comença a les viles i a les ciutats i acaba a nivell estatal en el decurs de segles i amb etapes de forta confrontació entre el poder local i l'altre de caire supramunicipal, el que sigui. El principi de subsidiarietat -allò que pot fer l'administració més propera als ciutadans que no ho faci una d'altra- , originat en el si de la Unió Europea i incorporat al dret intern dels estats membres, no és altra cosa que un retorn modernitzat als orígens de la norma positiva.
Tanmateix, si la missió de l'existència del Dret és ordenar i regular la convivència ciutadana, avui sota una magnitud sectorial ?inacabable, l'ordenança municipal posa negre sobre blanc l'incivisme existent. A cop d'ordenança, els Ajuntaments es veuen obligats a substituir la manca d'urbanitat individual per l'exigència de la mateixa sota l'amenaça del pal que avui es diu multa. Així, amb el criteri de què "l'ordenança és pedagogia", com diu l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, potser perquè en les aules i en les llars s'ha perdut el senderi més elemental, els ajuntaments vénen a regular des de la caca dels gats en plaça pública fins a l'ús del bikini en vorera igualment pública.
Els regidors de Tossa de Mar es varen atrevir a prohibir el sexe a la platja i l'exèrcit dels pijoprogres d'aquest nostre país els va deixar en el pou de la marginalitat per dir-ho suaument. L'ordenança d'existir, existeix, però no sé si es va arribar a aplicar. Passa el mateix amb les ordenances sobre la prostitució arran de carretera que alguns ajuntaments, davant la passivitat dels legisladors, intenten foragitar sense disposar de policia local per fer-ho complir, en la majoria dels casos. O amb les ordenances sobre l'alcohol en relació amb menors, sobre les bicicletes lligades als arbres, sobre els cotxes rentats en via pública, sobre la venda de menjar a les platges, o amb aquella tan divertida de Ciudad Real que anuncia sancions per a tots aquells que llencin cera a terra quan se celebrin les processons de Setmana Santa!
L'ordenança neix de l'individualisme. ¿No s'ha fixat, estimat lector, que hi ha individus, cada vegada més, que semblen viure sols en el món i que no hi ha més món que ells mateixos en el marc d'un egoisme en estat cristal·lí? Neix de l'individualisme, l'ordenança, i neix també de tota aquesta moda vinguda dels pijoprogres que al nen, en el col·legi i a casa, se l'ha de tractar amb cotó fluix i ai del pare, de la mare o del mestre que li cridi, el castigui o li doni -més que merescudament- un clatellot. L'ordenança neix, sí, d'una societat feble, mancada d'esperit de sacrifici i d'esforç, sobrada de comoditat, que em temo que mai no passarà de l'adolescència en el seu gruix més important.
Una societat que la manca de tutela -la correctiva dels seus infants-, la substitueix per ordenances municipals que ens diuen si podem o no podem beure una gasosa en el parc públic, si podem o no podem passejar el gos pel carrer i a quines hores la resposta és sí i a quines hores la resposta és no, o si podem o no podem anar amb banyador i xancletes pels carrers, quan s'hauria de saber que no, ni que sigui per sentit comú. Una societat d'individus que mai arribaran a ser majors d'edats mentre l'Ajuntament de Palma de Mallorca, posem pel cas, debati si cal o no cal habilitar un "botellòdrom" en algun indret del seu municipi per evitar segons quines escenes al seu nucli urbà atès que no s'atreveix a fer una càrrega policial quan convingui. Que convé.