Si el despatx parlés

L'alcaldessa de Roses reflexiona sobre la situació d'atur que pateix el municipi i la necessitat d'actuar per reduir-lo

MAGDA CASAMITJANA Pel despatx de l'alcaldia hi passa al llarg del dia molta gent: personal de l'ajuntament, regidors, ciutadans, etc. Les converses dels dos primers grups tenen en comú que pivoten al voltant de la maquinària administrativa: projectes, expedients, idees, entrebancs, solucions... en canvi, en el tercer grup, els ciutadans, el denominador comú, darrerament, és un altre: l'atur i, sobretot, la demanda de feina.
Un any i mig enrere, no era així. Les converses que mantenia al despatx amb els ciutadans se centraven en suggerències i queixes particulars per un o altre motiu. Per desgràcia, si el despatx parlés, descriuria drames personals, de gent que s'ha quedat sense feina d'un dia per l'altre i famílies que han de superar una autèntica cursa d'obstacles per arribar a final de mes. Fa un any i mig, a Roses hi havia 500 aturats, ara n'hi ha 1400.
La majoria d'aquestes persones són plenament conscients que l'alcaldessa no pot facilitar-los una feina ni té cap vareta màgica per solucionar la situació. El que pot i ha de fer l'alcaldessa és guiar-les a trobar una sortida informant dels ajuts de les diferents administracions, però sobretot escoltar-les.
L'exercici d'escoltar requereix prestar atenció a l'interlocutor, desperta el sentiment d'empatia i et facilita col·locar-te al lloc de l'altre. A més, el fet d'escoltar és bàsic pel diàleg. I en el moment actual i en les situacions personals que em trobo cada dia, aquest exercici és imprescindible per la gestió pública. Si ho volen dir d'una altra manera, és imprescindible, a l'hora d'elaborar els pressupostos municipals, dissenyar les polítiques públiques i prioritzar.
A Roses no tenim la recepta contra l'atur, ni tan sols tenim les competències per fer-hi front. Però vam optar per no quedar-nos amb els braços plegats: la creació de la Taula de crisi, formada per les entitats locals que treballen en temes de benestar i l'Ajuntament; la creació de la Borsa d'Urgència Social; els Plans d'Ocupació; els 200.000 ? d'ajut a la compra dels llibres de text; un programa europeu per posar en valor l'experiència dels majors de 55 anys o el fraccionament dels tributs municipals són producte d'una acció tan senzilla com imprescindible: escoltar.
Més enllà de l'acció municipal, la meva modesta opinió és que el mercat de treball necessita posar damunt la taula dues qüestions bàsiques: situar les contractacions temporals a un nivell equiparable a la mitjana europea i millorar l'eficàcia de les negociacions col·lectives tot donant a les parts, empresaris i treballadors, el protagonisme i la seguretat jurídica suficients perquè els acords tinguin solidesa durant tot el recorregut que va des del conveni estatal o autonòmic fins a les empreses.
No seré jo qui ofereixi una recepta "infal·lible" però sí que estic convençuda que ha d'haver-hi un diàleg social sincer, lleial i pensant en el present i en el futur sense oblidar les causes que ens han portat a aquesta situació. Un diàleg que tindrà èxit si totes les parts tenen la capacitat d'escoltar les altres.