GIRONA | MARC ROVIRA
E
scriure és fàcil. Fins i tot hi ha a qui li deixen fer-ho amb regularitat en un diari. Trobo que de totes les belles arts que han merescut l'admiració del poble l'escriptura és la menys exclusiva. Cal tenir certa traça i gràcia per compondre o fer sonar dignament una melodia, per convertir un tros de fusta o coure en una admirable escultura, per esbossar sobre un tros de tela un gargot que no faci mal a la vista, per despertar emocions amb una volta de mig punt o, fins i tot, per ballar sense semblar un pingüí amb ressaca. Però escriure és diferent. I si no que els ho preguntin als editors o als llibreters. El món està ple de valents que han gastat nits i matinades martellejant un teclat per elaborar un manuscrit cridat a ser un best-seller.
A l'hàbit de la lectura, però, no se l'enganya. Per moltes llums i colors que vesteixin la cosa, si la cosa és una xapa la cosa no s'empassa. Carles Monguilod ha redactat en més de 300 pàgines 25 anys de vivències, i no només professionals. Prestigiós advocat penalista Monguilod ha lligat un relat prou amè i ha driblat la temuda xapa. Potser perquè és un devorador de llibres sap bé quines tecles cal tocar per agafar el lector per l'entre?cuix i no deixar-lo anar fins que hagi tombat la darrera pàgina de la peça.
Monguilod ha escrit igual com parla. Home d'oratòria àgil i distreta no estalvia renecs i grolleries ni tampoc, com els bons contadors d'històries, renuncia a l'exageració sempre que calgui. La seva crònica repassa des de darrere el mirall alguns dels casos més sonats de la recent història judicial gironina. El segrest de la farmacèutica Maria Àngels Feliu, el naufragi del catamarà L'Oca a ?l'estany de Banyoles, la primera experiència a l'Estat amb un jurat popular o una de les confiscacions d'haixix més grans fetes mai per la policia són episodis dels quals ha estat protagonista, i ara en dóna sucosos detalls.
Quinquis, drogues i cubates
De la mateixa manera, el lletrat explica d'altres històries més petites, no tan rimbombants però potser més interessants i hilarants. Un jutge que ha perdut les claus de casa i que per forçar el pany ha de recórrer a les (males?) arts del quinqui que acaba de deixar anar, els tacons d'agulla d'una conductora que va estrenar el currículum (professional) de l'autor del llibre, un viatge a Lisboa per tancar un milionari negoci amb uns mangants professionals, les aventures i desventures d'El Vaquilla o les d'una coneguda nissaga gitana dedicada a la ferralla i també, una mica, a la droga composnen un colorit mapa pel qual no ens passejaríem mai a ?menys que un tingui l'afició, o la professió, de passar-se el dia als passadissos dels jutjats.
Però, com un dia va dir un metge forense que precisament surt referenciat en el llibre, a la vida no tot és trempar i riure. Carles Monguilod ha gratat en aquella butxaqueta que gairebé tothom porta brodada a la part esquerra del pit i ha tirat de tendresa per encongir l'estómac del lector. Les tenebres de la droga i de la presó, vides escapçades quan tot just els pèls de la barba comencen a créixer, cadàvers vivents deambulant rere una dosi de cavall o de coca que cada vegada els desenganxa més de la vida formen també part de la trama del relat. Un exrival futbolístic que va quedar atrapat a la cara amarga de la moneda ?per?sonifica la dissort que abraça els que han nascut emprenyats amb l'atzar.
L'autor també estira d'emocions quan recorda els qui l'han acompanyat i suportat durant el darrer quart de segle. Les referències a un pare ja desaparegut però que, orgullós com només un pare pot mostrar-se, seia sempre que podia als bancs de la sala de justícia on el noi s'esgargamellava. La mare, el germà, la dona i dos fills ("el futur té la seva mirada" diu el narrador) configuren el nucli ?familiar d'un personatge que va desgranant també els noms dels companys de batalles. Ja poden ser tiberis i sobretaules de gintònics (l'escriptor Javier Cercas apareix en més d'una d'elles) com judicis a mata-degolla. Una referència al també desaparegut Tià Salellas, amb qui Monguilod s'havia esbatussat en més d'una ocasió dins una sala de justícia però amb qui havia compartit menges, begudes i tertúlies. Baltasar Garzón, ?Carlos Bueren o Fernando Lacaba són alguns dels magistrats a qui s'ha encomanat en algun cas i d'ells dóna també una personal visió.
Al Monguilod advocat li queda corda per estona i d'anècdotes no en faltaran. Ja amenaça que aquest potser només és un primer tast de la seva producció literària perquè "m'ho he passat molt bé escrivint". Afegeix que "tinc l'autoestima molt alta".
