Els pensaments econòmics d'en Karl Marx o d'en Friedrich Engels o de tants d'altres que van beure de les mateixes fonts han estat esborrats de la realitat a excepció de Cuba, Corea del Nord i, en part, la Xina, a qui no li fa cap fàstic asseure's i deixar-se fotografiar amb els líders mundials del liberalisme econòmic. Senzillament s'ha demostrat que l'empirisme es troba renyit amb els somnis per més excel·lents que aquests se'ns presentin. La Història s'ha encarregat de posar cadascú en el seu lloc: la Unió Soviètica a l'armari dels errors que mai més es poden repetir i el Maig del 68 francès a l'armari de les collonades, com diria en Josep Pla, si es trobés entre nosaltres.

Tanmateix, allò que ni en Marx ni l'Adam Schmid varen preveure i menys predicar és que el resultat de la victòria de les idees del segon sobre les del primer ens portessin a la proletarització del menjar; és a dir, que els econòmicament febles poguessin gaudir de les excel·lències d'un cuinat llavors reduïts a un percentatge ben magre de la població. Si en alguna cosa els comunistes -marxistes o leninistes o maoistes, tant li fot- han guanyat terreny, és en el camp de la gastronomia gràcies, vés per on!, a l'enèsima potència del lliure mercat que és la globalització de l'economia liberal. El proletariat no ha arribat a vèncer en termes polítics, com era la raó d'ésser dels Leninand company, o aquí la dels socialistes i les dels comunistes de la dècada dels setanta, però ben cert és que s'ha guanyat un bon espai en assumptes d'Estat com és el menjar de cada dia. Pot semblar broma el que vaig deixant escrit, però no ho és, benvolgut lector, i per això l'animo a seguir. Fixi's: Ja fa un grapat d'anys que, de pollastres i de gallines, només n'arribaven al mercat ben pocs i en dates molt senyalades, Nadal i la Festa Major del poble. La proletarització d'aquesta au arribà quan se'n va industrialitzar la procreació. Allò que era reservat per a un pocs i encara només per a ocasions ben comptades, es va expandir de tal manera que el pollastre s'ha convertit en aquell acudit del rei que el salt feia a la reina i el faisà que obligà a menjar durant un mes llarg al conseller que va gosar dir-li que per Palau es parlava massa del canvi de llits i de llençols que el monarca tenia per costum diari. Ara, quan vas a comprar un pollastre segons a quin lloc, et demanen que siguis precís: Pollastre o pollastre de pagès? Per alguna cosa, i no pas bona, la mainada, quan el dibuixa, deixa en el full un pollastre fet a l'ast; no pas un pollastres picotejant gra.

El mateix passa amb el peix. Del peix fresc es va passar al peix congelat, la qual cosa va promoure l'increment de llars on es menjava peix quan abans simplement era impossible per raons vàries, entre aquestes, la distància del municipi respecte del mar. Va fer-se, per tant, el primer pas seriós cap a la proletarització del peix i Madrid es va convertir en el primer port d'Espanya en aquesta matèria. Ara, quan vas de restaurant, segons quin, és clar, en la carta t'anoten l'adjectiu "salvatge", per distingir no entre el fresc i el congelat, sinó entre aquell pescat de debò i aquell altre recollit de la piscifactoria que de pinso s'ha engreixat. D'aquesta manera, si avui el peix arriba a tothom, quan parlem de fresc, ja podem triar entre "salvatge" i "domesticat", resseguint els principis de l'escolàstica. Nova prova que el marxisme de la mà del liberalisme econòmic ha aconseguit que si bé el proletariat no ha aconseguit el poder, sí que ha arribat a aconseguir el menjar del poder. Qui ho havia de dir!

Però, per damunt de tot, hi ha l'exemple de l'Alakrana, el vaixell espanyol que nom rus porta. Què hi feia allí? Doncs, pescar, perquè la globalització ja no ens garanteix que la sardina que a casa mengem entri pel port de Blanes o la gamba pel port de Palamós o el lluç pel port de Llançà, on encara es parla del lluç de palangre per evitar precisament el confusionisme que avui existeix en matèria d'origen. La Xina, posem per cas, ven a Espanya milions de tones de peix que a Màlaga es converteixen en pescadito que d'allà no és. Passi, vegi i comprovi: Gamba de Sud-àfrica, anxoves de l'Atlàntic, orissos del Pacífic... Qualsevol butxaca hi arriba sense importar ni origen ni qualitat ni denominació. I, què em diu dels bolets, estimat lector? Ara mateix ens arriben dotzenes i dotzenes de camions de Turquia perquè els països de l'Est, els proveïdors naturals nostres de fa pocs anys, n'han apujat el preu. Pinetells i rovellons made in Catalonia? Res; cap ni un, salvada alguna excepció que no fa cap altra cosa que confirmar la regla general. Per cert, obro parèntesi: Ningú pregunta si el bolet turc és cristià o musulmà. Tanco parèntesi.

Aleshores, i deixi'm posar una mica de sal política, Catalunya independent? De què, maco, si el nostre mar ja no dóna més peix, els nostres boscos no produeixen prou bolets i les castanyes resulten més cares que les importades de l'Uruguai i els nostres pagesos i ramaders no poden competir, en preu, amb tercers països? Mira per on la proletarització del menjar s'ha convertit en la millor vacuna per a la independentitis que tants polítics locals conreen de manera tan gratuïta com poc argumentada, alimentant vísceres que, per cert, en menjar de tres estrelles Michelin van camí de convertir-se atès que el rellotge del temps dicta sempre la seva sentència: si el menjar de rics en menjar de pobres s'ha convertit, l'antic menjar de pobres en menjar de rics s'ha de convertir. La igualtat és senzillament impossible d'obtenir.