La lectura minuciosa de la notícia que Diari de Girona publicava dimarts passat sobre l'incendi, probablement intencionat, que va patir el càmping La Sardana de Blanes fa pensar en l'existència d'algunes mancances o irregularitats en l'estat actual d'aquestes instal·lacions.
De la crònica es pot deduir que, difícilment, el que fou un dels equipaments turístics blanencs més emblemàtics de la primera embranzida turística pugui suportar, amb solvència, una inspecció sanitària o urbanística.
D'una banda, la trentena de persones que hi viuen habitualment o ocasionalment tenen tallada la llum perquè l'última arrendatària se'n va anar sense pagar una factura de 1.800 euros. De l'altra, l'aigua de moltes parcel·les està també tallada, atès que en varen segellar les preses per evitar les bretolades de les quals eren objecte. Per això, l'altre dia, no es va poder començar a apagar el foc fins que no varen arribar els efectius dels bombers.
Caldria veure-ho in situ, però la crònica del corresponsal de Diari de Girona, a banda de denunciar l'incivisme que alguns joves mostren vers les instal·lacions públiques i privades, fa intuir l'existència d'un espai descurat i degradat gairebé dintre del nucli urbà.
Malgrat que, com expliquen ells mateixos, els seus usuaris tinguin cura de netejar-lo periòdicament de deixalles i materials provinents de les caravanes abandonades.
Davant del camp de futbol, cinc-cents metres més avall d'aquesta mena de càmping fantasma en què semblaria haver-se convertit La Sardana, s'ha anat configurant un altre servei turístic alternatiu i precari: el nou aparcament de caravanes.
Un aparcament que, malgrat no disposar tampoc ni de llum ni d'aigua, acostuma a estar més concorregut que el que fa tres o quatre anys havia habilitat l'anterior equip de govern davant el pavelló esportiu.
Sincerament, penso que cap de les dues "infraestructures" esmentades; privada, l'una; pública, l'altra, no aporten res gaire positiu a la imatge i a la projecció turística de la vila de Blanes.
