JOAN POUS
el passat dia 12 de novembre vam defensar la llei de règim especial per a la Cerdanya al Parlament, una vella reivindicació que, liderada des del Consell Comarcal, es proposava per 3a vegada, i que fou rebutjada pel tripartit i pel residual partit de Ciutadans. Per què una llei específica de la Cerdanya? Doncs per tenir un millor funcionament administratiu, perquè la partició de la comarca entre Lleida i Girona provoca absurditats en les diferents dependències administratives (Estat, Generalitat, Diputacions). Quan vam presentar la llei per primer cop, ara fa 7 anys, vam aconseguir que es creés l'Oficina d'Atenció Ciutadana de la Generalitat, que ha resolt molts problemes als ciutadans de la Cerdanya. Tanmateix, encara en queden molts per resoldre. Gràcies a la Unió Europea, hem avançat més en la unitat de serveis entre les parts dites francesa i espanyola (hospital, escorxador, programes Interreg, aigua, senderisme, etc), que no pas entre les zones lleidatana i gironina de la Baixa Cerdanya. La Cerdanya té una forta personalitat i uns drets històrics innegables (durant més de 800 anys tingué una administració pròpia al marge del Principat de Catalunya). Ara almenys tenim una institució que agrupa tots els cerdans de la Baixa Cerdanya, el Consell Comarcal, que ha estès a tot el territori els serveis transferits (assistència social, transport, camins, turisme, etc.), ha permès coordinar-se amb la part francesa i ha reforçat el nostre sentiment identitari de sempre. Tot i que la llei ha estat rebutjada, ho podem considerar un èxit parcial: essent l'única comarca que ha presentat una llei al Parlament, hem manifestat el nostre desig de continuar treballant per la gent de la Cerdanya sense dependre ni de les actuals províncies ni de les absurdes vegueries que es volen implantar, que encara complicarien més les coses (la part gironina difícilment podria formar part de la vegueria del Pirineu, ja que estan obligades a no vulnerar els límits provincials) i només servirien per engreixar de funcionaris i burocràcia l'administració autonòmica. La solució idònia seria modificar els límits provincials per incorporar una part de la Cerdanya a l'altra, sigui Lleida o Girona. Però a causa de les noves comunicacions jo m'inclino clarament per Barcelona, molt més propera i amb uns recursos econòmics infinitament superiors. Fa quasi 180 anys que la divisió provincial ens va partir. Ja llavors el Consistori puigcerdanès va dir que no volia pertànyer a Girona sinó a Barcelona. Encara ara, les enquestes manifesten una preferència clara per Barcelona, per sobre de Girona o Lleida, així com un rebuig total a la vegueria pirinenca. En democràcia, les propostes sensates i possibles segons l'ordenament jurídic vigent s'han de tenir en compte. Per això defensem que es faci a la Cerdanya una consulta popular oficial i vinculant sobre què volem ser. Així veuríem que les bones paraules que ens van dirigir tots els grups del Parlament no eren una gran mentida.
