JOSEP LÓPEZ DE LERMA
Tot sembla indicar que el Tribunal Constitucional, per fi, dictarà sentència sobre l'actual Estatut d'Autonomia. Un organisme, aquest, molt sotmès, massa, a les pressions polítiques i també a les correlatives mediàtiques. Perquè, per un costat, aquells que l'integren tenen origen en la "partitocràcia" que amb mà de ferro dirigeixen les Corts Generals i, per l'altre, es fa difícil, almenys a Barcelona i a Madrid, que els mitjans de comunicació no siguin de partit o afins a un corrent polític concret. Si afegim que bona part dels membres de l'alt tribunal es troben en els seus llocs en manament esgotat i en període de pròrroga, que un d'ells ja no es troba entre nosaltres i que un segon es troba recusat, els ingredients, tots, per qüestionar el seu parer final es troben més que damunt la taula per ésser usats en sentit oposat per uns i altres.
Aquesta setmana s'han donat cinc fets la importància dels quals no vull menystenir. El posicionament irrevocable del president Montilla i d'Artur Mas a favor de l'actual text legal, la postura innecessàriament frívola del president Rodríguez Zapatero, el qüestionament fet pel president Pujol sobre si valia la pena endegar la revisió estatutària vist el desgast sofert per Catalunya arreu de l'Estat i l'editorial conjunt dels diaris catalans, assenyat i equilibrat, que vàrem poder llegir a Diari de Girona abans d'ahir. La cosa està calenta, es tem el pitjor i el corre-cuita s'ha convertit en vehicle antiincendis. No seré jo qui qüestioni ni ?menysvalori la dificultat del moment ni tampoc la perillositat d'una sentència que desvertebri allò que el Congrés dels Diputats i el Senat d'Espanya varen aprovar i el poble català refrendà, encara que aquest últim emetés un vot favorable de cada tres possibles posant en evidència la classe política tota i castigant així la ineptitud generalitzada que en ella s'observa.
Però els meus lectors saben -si se'm permet el possessiu- que mai vaig ser partidari d'una reforma de dalt a baix de l'Estatut de 1980 i saben, també, dels meus argumentats interrogants relatius a l'enfocament jurídic i polític de l'Estatut de la Moncloa de 2006 (quin ridícul, Déu meu!) de naturalesa confederal i dels meus igualment motivats qüestionaments sobre bona part del seu text que em portaven a dir -i m'hi porten, encara avui- que no tenien cabuda en la vigent Constitució. Sobre la no necessitat de la reforma mai vaig estar sol -el president Pujol va dir el mateix i segueix dient el mateix, per exemple- i sobre el seu contingut, pressumptament inconstitucional, tampoc vaig estar-ho, malgrat que en aquest punt la soledat acompanyà els tres o quatre catalans -no pas més- que ho advertirem, i que assenyalats vàrem ésser com a còmplices del PP i el seu recurs davant el Tribunal Constitucional.
Aquesta mateixa setmana, el catedràtic Francesc de Carreras, home proper al recordat PSUC i circumstancial company de viatge en la crítica jurídico-constitucional sobre l'Estatut, recordava a La VanguardiaAmadeu Hurtado, el prestigiós advocat i polític, republicà ell, que va portar la defensa de la famosa llei de contractes de conreu en nom de la Generalitat de Catalunya davant el Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República. L'Hurtado, que va conèixer per dins tant la política madrilenya com la catalana, es fa confessar en el seu llibre Abans del sis d'octubre dient, entre altres asseveracions, que "els nostres partits necessiten aquestes agitacions (les protestes contra la decisió d'anul·lar l'esmentada llei presa pel Tribunal) perquè els polítics catalans no poden ni saben fer altra cosa" o "els polítics (catalans) han de suplir la seva ineptitud amb sovintejades apel·lacions al poble, fingint perills que no existeixen i creant conflicte imaginaris; això és equivocat i funest". Ha passat el temps, però lamentablement no hem madurat i seguim a l'intempèrie.
Ignoro quin serà el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional i també ignoro quin serà el posicionament final del Govern de Catalunya i del Parlament, però sí crec saber algunes coses que ara no es tenen presents, simplement perquè a la mediocritat imperant no li interessa parlar-ne. La primera, que no era ni urgent ni menys necessària una reforma com la feta i de la manera xulesca com es va fer respecte de Madrid; la segona, que la reforma es va portar a terme sota el guió traçat per Carles Viver Pi-Sunyer, consistent a aplegar els seus vots particulars de quan era magistrat del Tribunal Constitucional i, per tant, oposats a la jurisprudència d'aquest, la qual cosa situava el text més enllà de les muralles; la tercera, que no culpabilitzem de tot el que passa el PP en exclusiva, puix el Defensor del Poble, l'inefable Enrique Múgica, militant socialista i antic ministre de Felipe González, vinculat al 23-F segons Javier Cercas, Gregorio Morán i Jordi Pujol, entre d'altres, també va presentar recurs d'inconstitucionalitat i el manté, com igualment va fer el Govern d'Aragó, encapçalat pel socialista Marcelino Iglesias, que tampoc l'ha retirat; i la quarta, que l'advocat de l'Estat designat pel Govern socialista de Rodríguez Zapatero per defensar l'actual Estatut en seu del Tribunal Constitucional ha seguit una estratègia consistent a afirmar la seva adequació a la llei primera a base de buidar de contingut el text; és a dir, ha llaurat amb fets la tesi de la reinterpretació a la baixa de l'aprovat per les Corts Generals; i els advocats sabem, com a mínim, que no hi ha pitjor defensor d'una causa que aquell que no creu en la mateixa, detall gens menudet.
Aleshores, m'apunto a l'opinió de la meva amiga Maria Dolores García, periodista, exposada fa un parell de setmanes: "En qualsevol cas, sigui quin sigui el resultat de la sentència, l'embolic sorgí dels partits polítics i ells l'hauran de solucionar. No val la pena apel·lar a la resposta ciutadana quan, per incompetència política, s'ha acabat en un cul-de-sac. Ells ens varen ficar en això, doncs que ells ens hi treguin". Impecable l'argument.
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
