JORDI XUCLÀ
Avís amb salsafins
Dimecres a la nit estava sopant amb un grup de col·legues parlamentaris i periodistes els deliciosos plats de les cuineres de Sils -que fan la seva estada anual en un hotel de Madrid servint plats tradicionals que fan les meravelles als clients de la Gran Via, entre hamburgueseries i presumptes restaurants moderns de menjar de baixa qualitat. Estava menjant l´insuperable pollastre amb salsafins quan em va trucar l´Enric Juliana, periodista de mirada àmplia i olfacte per captar els estats d´humor socials i polítics. Em trucava per comunicar-me que el dia següent dotze diaris catalans publicaven un editorial conjunt en defensa de l´Estatut. Un sentiment d´orgull i satisfacció em va fer acabar molt bé el dia. Vaig anar a dormir convençut que al cap de poques hores un petit tsunami remouria les aigües polítiques i periodístiques de Madrid. Així va ser.
ambient carregat
Dijous al matí em vaig llevar aviat per preparar dues intervencions importants, sobre la presidència semestral de la Unió Europea i sobre el debat de totalitat de la llei de l´avortament. Vaig començar llegint l´editorial. Vaig tenir la impressió que en aquelles línies els mitjans catalans havien aconseguit fixar amb uns contorns ben clars una opinió àmpliament majoritària entre els ciutadans del país que els polítics, a còpia de repetir durant mesos i mesos, havíem desgastat en la formulació dels nostres arguments. Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta gran iniciativa que ha remogut l´estancat estany de l´Estatut no sentenciat. Alguns d´ells els conec bé i crec que han fet un bon servei en el moment apropiat. Alguns programes de ràdio van començar a tronar des de primera hora del matí, els diaris digitals disparaven i el president del Consell editorial del Mundo, el catedràtic Jorge de Esteban, publicava un article en el digital en el qual apuntava que la coacció a les institucions de l´Estat estava penada amb entre un any i dos de presó. L´ambient anava carregat. Aquell mateix dia a les quatre de la tarda em vaig sotmetre a una hora de xat al diari digital Diario crítico, dirigit per Fernando Jáuregui. Vaig tenir moltes i moltes preguntes, quasi totes referides a l´assumpte del dia i els «insaciables catalans», moltes de les quals, insultants.
reacció espumosa
El Madrid oficial és així de directe i fanfarró: ningú del parlament de paper -el periodisme que vol dictar el camí de la política- es va mossegar la llengua. Tots creien que n´havien de dir «quatre de fresques» als catalans. Pensava, en aquell dia tan trepidant, quant que s´ha allunyat la política espanyola del sentiment dominant a Catalunya. Ni els més fins analistes podien entendre que diaris «d´ordre» publiquessin aquella sensata editorial. La progressia tampoc anava fina. Carles Francino va disparar en bala a primera hora del matí. Del radiofonista Federico, no cal dir-ne gaire res: d´una previsibilitat que alimenta l´odi d´uns i el distanciament dels altres. Certament Mariano Rajoy va ordenar callar. Un dels seus més estrets col·laboradors em feia la seva particular lectura del que estàvem vivint: «Aquesta és una operació dels socialistes per forçar la sociovergència i evitar que CiU pugui donar suport mai parlamentàriament a un Partit Popular que guanyi a les urnes». Aiiii quines ulleres més desenfocades!!! No han entès res. Estem a prop, en principi, que el Tribunal Constitucional es pronunciï per primer cop, en trenta- dos anys de democràcia, sobre una llei referendada per la consulta al poble. El TC és en la piràmide de la justícia constitucional, certament, però els diaris i totes les entitats que s´han adherit al manifest volen posar de manifest que moltes coses estan en joc en aquesta sentència que arriba tard, molt tard, i amb quatre dels deu magistrats que jutgen caducats en el seu mandat i no renovats pels purs interessos del PSOE i el PP. La llibertat de premsa, la llibertat d´expressió resulta que és un delicte tipificat amb entre un i dos anys de presó. També és cert que, en el Madrid espumós i de navegació a l´estil surfing, els temes duren un parell o tres de dies. El pronunciamiento catalán» quedarà com un nou clixé pel relat de la deriva «radical», que no és res més que la deriva d´una falta de lideratge clar, rotund i amb idees fortes en la política espanyola i en la política catalana que ara governen. Dues polítiques que no parlen en profunditat i mirada llarga des de fa molt temps. Potser perquè els dos presidents no tenen aquesta mirada llarga.
feliu matamala
Dimarts es van celebrar els funerals per Feliu Matamala, que ens va deixar als 97 anys després d´una vida on mai es va cansar de defensar la catalanitat fins a les últimes conseqüències i amb una determinació fundada en una vida que no va ser fàcil però sostinguda per ideals i fe. Aquest cop, crec que els diaris han fet justícia i que la mort d´un gran patriota ha tingut el seu reflex també en la premsa de Barcelona. Vaig conèixer el pare Matamala el 1991, quan vaig arribar a Girona per estudiar la carrera. Ell ja havia viscut molt, ja era un home savi i humil. Les Voltes eren un centre de difusió de la catalanitat i em va ensenyar a practicar la militància a peu de carrer, cada dia, en cada acte, en cada actitud. Segur que en el futur i en molts moments pensaré: «Com hauria actuat sobre això en Feliu Matamala?».
habitatge
Dimarts vaig dinar amb Maria Antonia Trujillo, exministra d´Habitatge. Havíem quedat des que la setmana anterior havíem parlat de la reforma de l´Estatut d´Extremadura. El dinar va començar malament perquè vaig arribar un quart d´hora tard per culpa de les moltes obres del Pla E, destinat a tenir les millors voreres d´Europa i els índexs d´atur més alts. Li vaig deixar missatge a través del gabinet telegràfic però no va escoltar el missatge. Els exministres no saben escoltar els missatges, coses de la deformació professional. Però ens anem relaxant. Una dada que em diu amb coneixement de causa: «Més enllà de la dissimulació, el cert és que hi ha habitatge construït i buit per als propers deu anys i zones programades per construir per als propers vint anys. I el preu no pot aguantar gaire més en aquestes xifres, caurà més».
PResident d´europa
Dijous. L´exprimer ministre britànic Tony Blair era a Madrid per pronunciar una conferència, invitat per l´asseguradora Zuric (destins dels exmandataris de primer nivell). Resulta que el director europeu de Zuric, un suís que ara treballa a Dublín, ve a passar cada any una setmana al Mas de Torrent. Vam parlar de l´Empordà. Després de la conferència, sopar reduït. Un privilegi. Del Parlament hi érem convidats els col·legues Montse Surroca, Álvaro Nadal (Partit Popular), jo mateix i una dirigent del PSOE que els deixà plantats (gran disgust). Blair és un polític de primera, en la comunicació i en el pensament, és un laborista reformista, segurament no és l´ideal d´un socialista espanyol. Ens explicà que el seu equip és el Newcastle, que ara està a Segona Divisió de la Lliga anglesa. També vam parlar dels seus anys de primer ministre i la política europea. Em vingué a la memòria, durant el sopar, la frase de Jordi Pujol: «Si Tony Blair és socialista, jo sóc budista». Blair, una gran impressió, un reformista lib-lab.
