fins sempre, richard!

JOSÉ LUIS TORRES un no ha estat mai savi, però sí, com deia la meva professora de química, aplicat. Per això, a mesura que han anat passant els anys, la vida s'ha anat emplenant d'experiències que permeten, a més d'establir paral·lelismes i extreure conclusions, de vegades inclús encertar els pronòstics. Aquest és el cas del regidor de Figueres pel partit postcomunista Iniciativa per Catalunya-Els Verds Richard Elelman, icona política de Figueres que ha rebut a través dels meus comentaris periodístics des de les més enceses lloances (en el seu dia vaig escriure que amb llistes obertes jo el votaria. Crec que no ho he fet amb ningú!) fins a potser les crítiques més punyents i singulars (ja saben que servidor no viu a l'oasi polític català) a determinades mesures, propostes i idees seves, sempre intentat separar el seu "jo" personal de la seva "circumstància" política.
Jo coneixia Elelman d'abans de la seva arribada a la vida pública i, per això em va sobtar, li ho vaig dir i li ho vaig escriure, que aquest histriònic anglès (m'estimo més intitular-lo així que de la manera que ell mateix es defineix. Si es vol flagel·lar és el seu problema!) s'incorporés a la "disciplina" d'un partit que se situa a l'extrem esquerre de l'espectre polític espanyol (només cal sentir parlar Herrera o veure el seu descabdellat i irracional posicionament amb les herències), malgrat que ho faci, però, amb una altra contradicció conceptual, tenyint-se de nacionalisme català perquè, com hem repetit tants cops, l'esquerra catalana té el seu propi fet diferencial i per a aquesta tots som iguals però alguns són més iguals que els altres.
A mi m'ha agradat l'elegància de la posada en escena del comiat i l'aplaudeixo. Altres partits, el PPCAT -PPE, per exemple, n'haurien d'aprendre. Però el decorat, la màscara, no oblidem l'altra circumstància d'actor d'Elelman, no ens ha d'impedir veure la realitat al rerefons: el conflicte estava personalment augurat perquè si en termes generals Elelman és un independent, l'"arrogància" del qual no podia casar amb directrius de partit i molt menys amb la fèrria disciplina dels "kominterns", en termes concrets hi ha moments en què els partits consideren que el seu lloc és el de l'oposició i llavors ja pots entestar-te (ho dic no per savi, sinó per dolorosa experiència personal) a predicar que només aconsegueixes fites des del govern, que el teu missatge i els teus esforços estan destinats, com deia la meva professora de llengua, a tenir el mateix resultat que alimentar els porcs amb margarides.
Objectivament, les dues parts s'han equivocat: els d'ICV a pensar que podrien lligar curt l'Elelman i el nostre amic Richard a creure que amb el desenvolupament de la seva tasca convenceria ICV. Òbviament no ha estat així, i si d'una banda no estic segur de si Elelman ha hagut d'empassar-se decisions partidistes, del que sí que estic convençut és que ICV ha hagut de combregar amb rodes de molí ideològiques votades per Elelman. Per això no s'estranyin que defensi el sistema de llistes obertes: sap que allà sempre tindria un lloc al sol i, en canvi, que ICV-Verds (no sé si una altra formació: només quedaria CiU) no el tornaria a presentar com a candidat.
Ah, llegeixin políticament la seva decisió de no trencar el pacte i d'acabar el mandat: és, com s'estimin més definir-ho, el seu darrer acte d'histrionisme, d'arrogància o de sana rebel·lia.