Ja fa anys que sentim les reivindicacions de nombroses plataformes defensores del paisatge de l'Empordà contra els projectes d'infraestructures destructors del paisatge promoguts per la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, i el refús, per part de la Conselleria, de fer-los cas.
La gent gran recorda com, en començar el desgavell urbanístic, es deia amb ple convenciment que, un cop superat el franquisme, s'aturarien les animalades monstruoses, com ara la del Bisbal Park. Després ha resultat tot el contrari. Les promotores i constructores varen fer, any rere any, més destrossa al país, fins al punt de portar-nos a una desastrosa crisi econòmica i paisatgística. Al mateix temps, s'està trossejant amb autovies el fràgil paisatge rural de l'Empordà, quan el que calia era millorar, amb seny i sensiblitat, les carreteres existents.
La reacció del Sr. Nadal davant la crítica generalitzada per l'actuació de la seva Conselleria sembla que s'esdevé cada vegada menys enraonada. En un article recent ("Encara la C-31", El Punt, 20.10.09), el conseller qualificava de "comèdia" el contrast fet per alguns dels seus crítics entre el seu tractament del paisatge empordanès i el que s'està donant al paisatge toscà o provençal. En realitat, la qüestió no és si allà s'han produït més o menys catàstrofes que no pas aquí, sinó si aquí es vol, o no es vol, seguir aspirant a l'ideal paisatgístic que encara representen els noms de la Toscana o la Provença. Sembla mentida que el Sr. Nadal hagués pogut acusar els seus opositors d'una "mena de sentiment autodestructiu que ens fa veure molt pitjor del que estem", quan l'autodestrucció no l'estan creant els defensors del paisatge, sinó la seva pròpia Conselleria.
Al mateix article, el conseller acusava "algunes columnes" d'una "sospitosa tendència excloent i autoritària", i argumentava la necessària legitimitat de la gestió d'entitats democràticament elegides. Ara bé, l'autoritat legal dels governs no els atorga el dret a suposar que sempre tenen raó i que poden tirar sempre pel dret, diguin el que diguin sectors importants de la societat civil. Per cert, els defensors del paisatge deuen haver assumit com un escarni força grotesc la seva asseveració que "com més avança, més convençut estic que la nova C-31 és una oportunitat guanyada per a la millora del paisatge".
En una carta al Diari de Girona (24.11.09), el Sr. Nadal precisava: "He recorregut amunt i avall de forma obsessiva les obres de la carretera i [...] he trobat a l'horitzó un bon nombre de construccions impròpies que per impacte i alçada agredeixen la bellíssima plana empordanesa prou més que els ponts criticats". Segons sembla, pel conseller, el fet que, en la seva opinió, un bon nombre de construccions impròpies ja agredeixen la bellíssima plana empordanesa justifica les obres desmesurades de la seva C-31, de la mateixa manera que les destrosses que ell afirma s'han causat a la Toscana i la Provença justifiquen, a parer seu, les que està fent la seva Conselleria a l'Empordà.
Al seu article "Encara la C-31", el Sr. Nadal es lamentava així dels seus crítics: "La utilització d'arguments ha estat més aviat escassa. Han predominat els adjectius per damunt dels substantius, les desqualificacions per damunt de les propostes, els insults per damunt del diàleg". Ho sento, però molts dels seus arguments em resulten ben fluixos, i ell em sembla tant o més propens a desqualificar que no pas els seus opositors.
La gran diferència entre ell i ells consisteix en el fet que la seva Conselleria té el poder d'actuar com a jutge i part en el tractament irreversible al qual està sotmetent l'Empordà, mentre els que s'hi oposen veuen com contínuament els seus arguments li mereixen menyspreu i sarcasmes.
Referint-se a les plataformes defensores del paisatge ("Encarala C-31"), el Sr. Nadal les acusa d'haver instal·lat "un exercici gratuït, que és el bescantament del poder, sigui quin sigui el seu origen". Aquesta em sembla una acusació realment fora de lloc i que manifesta una incapacitat de voler entendre que, de la mateixa manera que abans es deia que la noblesse oblige, el poder també té obligacions envers els que afecta.
Crec que aquesta trista situació es deu, en gran part, a una greu deficiència democràtica: negar-se a prendre seriosament les reivindicacions sinceres i sentides de moltíssima gent del país. Al meu entendre, convindria canviar les regles del joc, per exemple introduint un sistema de tribunals independents que escoltessin les parts i decidissin qüestions tan delicades i vitals com les de les infraestructures, quan hi ha conflictes importants entre l'autoritat i el poble. Ara bé, em sorprendria molt -i seria una sorpresa immensament grata- que el conseller hi estigués d'acord.
