de quan el dret posa ordre lingüístic

L'articulista reflexiona al voltant del paper de les diferents instàncies
del poder judicial, i censura l'actitud del Tribunal Constitucional

JOSEP LÓPEZ DE LERMA Mentre el Tribunal Constitucional segueix deliberant si l'adjectiu "nacional", aplicat a símbols tan coneguts com reconeguts de Catalunya, com ara l'himne d'Els Segadors, la festa de l'Onze de Setembre o la bandera, és o no és constitucional, atès, suposo que el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola no s'ha plantejat mai que l'esmentat qualificatiu sigui aplicable a una "nacionalitat", el Tribunal Suprem, Sala del Social, acaba de donar una lliçó de coherència respecte d'un Estat que disposa de llengua oficial i que reconeix (i ha de protegir) també les altres llengües no castellanes que són les pròpies i a més també oficials d'alguns territoris, com ara el català a Catalunya o el basc a Euskadi o el gallec a Galícia. Ho ha fet, i s'ha d'agrair, de la manera que ho fan la immensa majoria dels jutges i dels magistrats i dels tribunals de justícia d'aquest país: amb impertorbable silenci i aplicant el dret de manera impecable.
La qüestió plantejada ho fou per CCOO de Catalunya, un recurs de cassació respecte d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el presentà redactat en català sense acompa-nyar còpia de l'escrit en llengua castellana. Rebut a tràmit, per diligència, es va concedir al sindicat un termini de deu dies per presentar l'indicat recurs traduït al castellà. CCOO s'hi va negar, i presentà recurs de reposició basat en infracció de determinats preceptes de la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, per la qual es reforma l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el vigent, la llei d'enjudiciament civil i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, ratificada per Espanya, Corts Generals, el dia 2 de febrer de 2001, quan governava el PP amb suport parlamentari de CiU, PNB i CC, cosa que demostra que la tàctica del "peix al cove" tan negativa no fou per a Catalunya.
La Sala 001 del Tribunal Suprem, rebut el recurs de reposició, determinà en una interlocutòria que aquest havia de prosperar "siendo así que la eficaz presentación del recurso deriva directamente de los preceptos que en el escrito de reposición se cita". La interlocutòria ha estat traslladada a CCOO fa molt pocs dies i escenifica la victòria de la raó jurídica sobre les opinions polítiques oposades. Una vegada més, i s'ha de subratllar el fet, els magistrats del Suprem s'han atès a allò que el dret positiu diu i empara, i no pas a la influència que sobre l'aplicació del dret pot arribar a tenir un clima tan desfavorable a l'ús del català, com el que avui es respira majoritàriament a la premsa i als mitjans de comunicació de Madrid. Al final la sensatesa la posa l'estat de dret i el seu desenvolupament, qüestió aquesta que també s'hauria de tenir present i ben present en no poques engabiades que a Catalunya es produeixen i que només a la frustració col·lectiva porten, bé per manifesta ignorància o bé per insuportables i mesquins interessos partidaris.
Sigui com sigui, el Tribunal Suprem ha admès a tràmit un recurs de cassació redactat en català atès que la Llei Orgànica del Poder Judicial i la llei d'enjudiciament civil atribueixen "plena validesa i eficàcia" als documents presentats en l'idioma oficial d'una comunitat autònoma "sense necessitat de traducció al castellà", i aquesta s'imposa d'ofici "quan hagin de sorgir efectes fora de la jurisdicció dels òrgans judicials situats a la comunitat autònoma", amb la qual cosa es reconeix el dret a emprar el català i el reconeix també l'obligació de l'Administració de Justícia de proveir-se, d'ofici, la traducció al castellà quan la qüestió plantejada es faci fora de Catalunya. Al dret dels ciutadans a emprar la seva llengua, li correspon el deure de la dita Administració de traduir la documentació, si cal.
El mateix Tribunal Suprem reforça allò que escrit es troba en les dues lleis espanyoles amb l'esmentada Carta Europea, recordant que Espanya va acceptar, subs-crivint-la com a Tractat Internacional que és, el compromís de permetre la presentació de documents en llengües regionals o minoritaris i recorrent a la traducció d'aquests, si fos necessari, però sense incorre, la part del litigi, "en despeses addicionals" (de traducció).
I mentre el Tribunal Constitucional segueix en estadi de xoc permanent, la qual cosa no ens estalvia filtracions segmentàries que procedeixen de la mateixa Institució i que vulneren normes legals, el Tribunal Suprem, en aquesta la seva posició sobre el recurs de CCOO, aplica el vigent Estatut d'Autonomia quan disposa que els òrgans jurisdiccionals d'àmbit estatal "han d'atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, que tindran, en tot cas, plena eficàcia jurídica", amb expressa menció del precepte.
Tenim doncs, sortosament, que la justícia ordinària, la que sorgeix de la professionalitat de jutges i de magistrats, va per l'únic camí possible a partir de l'article 1 de la Constitució: la llei, com a eina i com a instrument rector de les relacions intra-socials, en aquest cas. Cal dir-ho, cal explicitar-lo i cal celebrar-lo, sobretot quan el Poder Judicial es troba, com els altres dos poders clàssics, interrogat i qüestionat per l'activitat d'uns pocs i, per què no dir-ho?, per la inactivitat del Poder Legislatiu respecte de fets que haurien d'ésser mereixedors de la seva atenció al servei de la Justícia.