JUGADES DE PODER AMB TAXISTA CABREJAT DE FONS

JORDI XUCLÀ TAXISTES CABREJATS
Divendres al matí. Els taxistes de Madrid han bloquejat l'accés a l'aeroport de Barajas i cap taxi és a la zona d'arribades. L'alternativa és el metro -ells que tenen metro fins a l'aeroport!-. El motiu és l'aprovació de l'article 21 de la llei Omnibus de liberalització de serveis en el sector del taxi -transposició adaptada d'una directiva europea-. Hi hem votat en contra, però ha tirat endavant amb els vots ara amics dels socialistes i els nacionalistes bascos i algú altre. Un taxista cabrejat és un poderós agent desestabilitzador del govern. No només per la vaga total que han organitzat i que provoca aquests col·lapses, sinó també i sobretot perquè el taxista és un comentarista de l'actualitat incisiu, generalista i amb pocs pèls a la llengua. I no són quatre gats sinó una legió, quasi tants com militars hi ha a l'Estat, són uns 70.000 taxistes i les seves famílies i els seus clients. Els taxistes sostenen que amb aquesta llei les companyies de lloguer de cotxes podran llogar cotxe amb xofer i rebentaran els preus. De fet, el desenvolupament correspon a les comunitats autònomes. Però en aquest assumpte, com en tants de la vida, el que compta en aquest moment és el que sembla i no pas el que pugui ser. Arribo a Barcelona però cap taxista està inquiet exactament pel mateix assumpte. Paradoxes de la societat de la hiperinformació viral.

JUGADES PEr aLS PROPERS MESOS
El Madrid polític autonòmic -quasi un monocultiu del PP- continua tan electritzat i conspirador com sempre. El gat i el gos són Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. La primera nota que la seva hora gran li ha passat -per fortuna- i el segon s'avorreix del seu propi personatge de tants anys que fa que espera que li arribi l'hora gran. Ara, els sectors majoritaris del PP a Madrid, els aguirristes, han llançat un nou pla de distribució del poder. A la lideressa li faria molta il·lusió ser alcaldessa de Madrid. Aleshores la presidenta del Parlament autonòmic, Elvira Rodríguez (exministra de Medi Ambient i un cervell molt ben organitzat) seria la candidata al Govern autonòmic. I Ruiz-Gallardón? Tindria l'alt honor de ser el número dos de Mariano Rajoy per Madrid. Si els hi va bé, un ministre; si no, un més en la guerra de successió. La solitud d'un escó com a alternativa a l'alcaldia de Madrid. Operació que beneficia l'aguirrisme i que fa ballar el cap al besnét d'Albéniz. La segona anotació de la setmana és molt més pròpia del camp del poder nuclear i despullat de presumpte maquiavelisme. Quan Rodrigo Rato arribi a la presidència de Caja Madrid, la seva idea no és pas cruspir-se quatre caixes de "províncies" sinó oferir una fusió amistosa a la Caixa. Bon cop de falç. És com allò de Gas Natural i Fecsa Endesa, però al revés. Pot ser la vibrant batalla de la primavera vinent. El moment polític espanyol, l'estat anímic català (a l'espera d'un nou hegemonisme en el lideratge polític i civil) i la fortalesa de la Caixa no fan gaire plausible l'operació. Però tot s'haurà de moure si els forts volen continuar igual o millor. A hores d'ara, Caixa Girona ja s'haurà rendit amb armes i bagatges als encants de les moquetes del Banc d'Espanya (que dispara primer o és molt potent o té algun element pertorbador de precocitat en el tret).

BO PER TOSSA DE MAR
Dimecres, el Senat estava votant els Pressupostos Generals de l'Estat, dos senadors del PSOE es van equivocar i van votar a favor d'esmenes de CiU per valor de més de 250 milions d'euros. Bingo. Les votacions un cop fetes són vàlides i mai es repeteixen (que ens ho diguin a nosaltres que vam votar malament la segona votació de la llei de finançament i així vam quedar mal retratats. Els ens demano disculpes). Entre aquests, més de 250 milions, n'hi ha dos per a la construcció d'un parador a Tossa de Mar, activa aspiració de l'alcaldessa Imma Colom i el seu equip. Ara els pressupostos tornaran dimarts al Congrés per la seva votació final. No sé si en el pacte pressupostari del PSOE amb els seus socis d'aquest any hi va aixecar allò aprovat en abundants partides destinades a polítiques socials per a les comunitats autònomes. O aixecar la inversió pel parador de Tossa de Mar. Avui, aquests diners són llei dels pressupostos. És clar que també els socialistes es podrien inclinar per donar per bona i positiva aquesta partida. La resposta, dimarts.

HAIDAR
Dijous a les quatre de la tarda. El ministre d'Afers Exteriors compareix davant la Comissió corresponent del Congrés per donar comptes de la situació del cas Haidar i la posició espanyola davant el procés pendent d'autodeterminació del Sàhara Occidental. Els portaveus li anem traient dades i proves que el Govern ha dissimulat i amagat la veritat durant aquest procés. El ministre comença per esmerçar-se a rebatre les acusacions. Però pocs cops he viscut una compareixença tan interactiva i dinàmica. El ministre llegeix el seu discurs, respon el que vol o pot però sobretot mira el seu cap de gabinet -Agustín Santos- que va rebent i gestionant informació sobre el desenllaç del cas Haidar des de la mateixa sala. A quarts de sis li entreguen un paper, deixa de respondre durant una estona, decideix continuar una hora i mitja més de debat però amb una informació que l'ha alleugerit. Això li permet fer un exercici de sinceritat desconegut tot i que diplomàtic: revela que va ser informat de l'expulsió pel seu homòleg marroquí, reconeix sorprenentment que és una expulsió política i no administrativa com havia sostingut el Govern fins al moment i ja no és tan sensible a les dades sobre els vols d'anada i tornada que demostren irregularitats. Deu recordar la màxima xinesa del que tan agradava al clàssic socialista: "Gat blanc, gat negre, tant li fa si caça rates". El ministre i el seu equip han entrat al Parlament amb el comunicat del desenllaç redactat. Un diputat conservador amb molt bones connexions al Marroc rep un SMS que confirma que les condicions negociades per França, els Estats Units i Espanya són acceptades. A les set demana suspendre la compareixença perquè té el cap i les intencions en un altre lloc. Ambient de satisfacció - a la societat dels happy end li agrada més l'escena final que el perquè del penúltim tret. Queda per demà passat escrutar el preu de l'acord -en un acord d'aquestes característiques sempre hi ha un interessant i treballat preu- i per algun dia més remot revelar les connexions de l'activista sahrauí amb el moviment dels Germans Salafistes d'Algèria (els dèbils que sostenen causes nobles busquen els aliats més insospitats)-.