Fragment de la còpula a cala Salions

"I aquella nit entre dues mantes que havien anat a cercar al remolcador i que van estendre a l'indret més reculat de la caleta, contra les roques, en Dídac va atansar la boca a l'orella de la noia i mormolà: "Alba, no et sembla que ja sóc un home?"... "Sí, Dídac". Va abraçar-lo... li va engrapar una mà i la hi premé fort mentre els ulls se li enlloraven. I llavors s'alçà cap a ell perquè la penetrés. En acabar van haver de córrer, perseguits per la marea que ja els mullava els peus.
I l'endemà, la mar era més blava i el cel més resplendent... Eren massa feliços... i es trobaven... contínuament l'un als braços de l'altre, enardint-se amb paraules que ningú no els havia ensenyat i que a la nit, o de dia i tot, en platges anònimes i abandonades, els duien a estimar-se entre la soledat de la mar i la soledat de la terra".