ANADA I TORNADA DE MADRID

L'articulista explica les opinions que ha pogut extreure d'un "viatge-llampec" a la capital de l'Estat

JOSEP LÓPEZ DE LERMA Vaig i torno de Madrid. En la meva retina encara es troba implantada la incertesa dels vols Girona-Madrid perquè surti de Vilobí d'Onyar. Ho faig des de Barcelona atès també que vaig a la capital del Regne a preu fet. L'autopista segueix trobant-se en obres, la qual cosa comporta forçada lentitud en alguns trams, perillositat i recerca i captura de conductors per part dels Mossos d'Esquadra que sota l'insostenible conseller Joan Saura es troben. Això d'en Saura de mantenir-se flotant en la merda que ha deixat anar la seva incompetència és per a nota i constitueix model d'amoralitat a rebutjar amb contundència.
La barcelonesa ronda de Dalt es troba fluida quant al trànsit i la T-1 és fàcil d'arribar i... de perdre-s'hi. És el que em va passar respecte de la zona d'aparcament. Vaig passar-hi per davant i no la vaig veure. Em vaig trobar al Prat de Llobregat i mercès a l'instint d'orientació, que no pas als rètols, vaig anar a parar novament a la T-1. Deixo el cotxe i m'endinso en l'edifici, l'opulència del qual em trasllada a l'arquitectura soviètica: espai, més espai i encara més espai. Potser sí que de tant en tant s'embussa de gent i potser sí que aquesta vegada l'autoritat competent ha pensat a avançar-se a les necessitats de demà, però tinc la percepció, potser errònia, que aquí s'ha aplicat la política de no ve d'un duro.
Sortida puntual, que és el resultat de la competència empresarial i del bon humor, sempre transitori, d'aquells que a la torre de control es troben i que a finals de mes perceben més euros que no pas qualsevol ministre de l'Estat i alguns menys que el president de la Diputació de Girona, que, en aquesta matèria, s'enlaira per damunt del primer ministre espanyol, i mai millor dit tractant-se d'aeroports i d'aeronaus. Vol tranquil en el marc de la incomoditat sobrevinguda amb la rebaixa de preus. T'hi trobes encotillat, al seient.
Agafo un taxi; de fet, el que "em toca" i no el que vull, que també amb això la socialdemocràcia s'ha colat. La igualtat comporta que no elegeixes taxi, sinó que te'l designen, i ai de tu que cas no facis a qui disposa tal cosa. El taxista que m'ha caigut en sort no escolta la COPE i, en conseqüència, el trobo serè i apte per escoltar com parlo en català a través del mòbil sense que ell incrementi el volum de la ràdio per fer-me la punyeta, com tants d'altres fan. Alguna cosa hi deuen tenir a veure els bisbes, em dic.
Madrid té un trànsit ordenat i pacífic. El taxi es mou amb comoditat i lleugeresa. Ho trobo estrany i interpel·lo al conductor. Em respon amb un més que infal·lible moviment de dits: no hi ha diners, i aleshores, remata, la gent agafa més que mai el transport públic. "Esto ya no es lo que era, señor" em diu, la qual cosa significa que la collita diària ha baixat com he llegit, abans, dalt l'avió, respecte dels taxistes de Barcelona.
La reunió/dinar amb un catedràtic de Dret Administratiu amic i bon amic discorre, com sempre, en els paràmetres de la serenitat. Es mostra crític respecte del paper que juga el Tribunal Constitucional i de la crisi de confiança que ha obert. Em pregunta sobre la política catalana i el meu vaticini, si es pot dir així, sobre les properes eleccions al Parlament. Se'm queixa de com i de quina manera s'han trencat els positius vincles existents, en altres temps, entre la política catalana i l'espanyola.
Tractem, críticament, sobre l'estat de l'Estat de Dret i el paper que hi juguen les Administracions Públiques i la Justícia, no precisament cooperants d'aquest per causes diverses. M'anima a escriure sobre l'inquietant desequilibri entre administrat i Administració. I aixequem la taula tractant sobre l'autèntica plaga de planificacions de tota mena en què es movem que comporta un intervencionisme extenuant. En José Luis Piñar, prestigiós administrativista, torna a la Universitat a fer classes i jo enfilo el retorn cap a casa.
"Posi's, si us plau, el cinturó de seguretat", em va dir el taxista que vaig agafar per fer la tornada cap a Barcelona. Sota l'automatisme, no em vaig adonar que em parlava en català, però, clar, segons després li pregunto si era català. La seva resposta va ser negativa, però va afegir que havia fet l'esforç de memoritzar quatre coses atès que el seu principal client era català en fer, ell, sovintejats viatges d'anada i de tornada de Barajas. No m'havia passat mai.
La llengua va ser objecte de conversa i el taxista em digué que la politització de les llengües feia molt malt a Espanya sencera quan tota llengua és vehicle de comunicació i no pas de ?confrontació. Vaig fer un trajecte plàcid escoltant el parer del conductor sobre aquesta i d'altres matèries fins arribar a la conclusió que el taxista hauria d'entrar al Congrés per posar-hi unes gotes de seny i que el gremi al qual pertanyia ?estava en plena evolució mental d'ençà que vaig deixar d'anar a Madrid setmana darrere ?setmana i així durant una pila ?d'anys.