Dormint amb el seu pitjor enèmic

JOSEP CALLOL Era el 13 de juny de 1999 i ja havia entrat la nit quan va caure una galleda d'aigua freda sobre Narcís Junquera. El que havia estat alcalde d'Amer amb una majoria absoluta incontestable durant els darrers vuit anys va perdre les eleccions. Una llista formada majoritàriament per gent jove, amb noves idees i ganes (IA), va irrompre en el panorama polític local i va aconseguir la victòria per davant de CiU. No tenien majoria absoluta, però amb un pacte amb la tercera força (ERC) va obtenir l'alcaldia.
A Junquera li va costar pair la derrota, com passa amb quasi tots aquells alcaldes que han governat amb una certa tranquil·litat durant anys. Però l'històric convergent es va resignar i va aceptar el paper d'oposició. I així el va començar a exercir. El que possiblement no sabia Junquera és que Güell li posaria les coses força fàcils en la nova tasca. Llicències urbanístiques amb nombroses irregularitats, una antena de telefonia mòbil il·legal en el terreny d'un regidor, blocs de pisos que contravenien les normes urbanístiques o manca de justificants en els comptes són només algunes de les moltes polèmiques que van sorgir durant els dos mandats de Güell.
Junquera va aguantar els quatre anys denunciant les que en aquell moment eren presumptes anomalies i els plens es van convertir en un enfrontament continu entre Convergència i els independents de Güell. Però el líder de CiU, potser preveient el que acabaria passant, no es va presentar el 2003, l'any que IA va assolir la majoria absoluta. Des de casa, l'exalcalde observava com els jutjats anaven confirmant algunes de les irregularitats i el 2007 va pensar que tornava a ser la seva hora. Aquell any, Junquera va guanyar però es va quedar a l'oposició per un acord entre IA i ERC que donava l'alcaldia als republicans.
La política sovint fa estranys companys de viatge i poc s'imaginava Junquera aquell 13 de juny de 1999 que acabaria pactant amb el seu pitjor enemic.