« Franco va cedir davant la forta pressió de les vídues dels afusellats»

Aida Lorenzo i la seva filla visiten periòdicament la fossa de Girona on hi ha enterrat el seu familiar

S.B. | GIRONA Un dia més, Aida Lorenzo entra al cementiri de Girona per visitar el lloc on està enterrat el seu pare, un guàrdia republicà afusellat el 1939. Lorenzo no es cansa de repetir que l´únic que demana es poder recuperar les seves restes per poder enterrar-lo amb dignitat.
Acompanyada per la seva filla, arriba a la fossa on estan enterrades més de 500 persones que van morir afusellades al cementiri de Girona. Unes plaques recorden la identitat d´aquelles vides perdudes. Les flors, repartides per tot l´espai, són el testimoni d´uns familiars que no obliden i lluiten per recuperar la memòria dels seus.
«Estan mal col·locades. La placa del meu pare està situada a molts metres d´allà on va ser enterrat», lamenta l´Aida Lorenzo. Visiblement emocionada recorda que en aquest escenari va viure un dels episodis més colpidors de la seva vida. Tenia només set anys, però l´escena se li ha quedat gravada a la memòria.
«Mai oblidaré el dia en què la meva mare es va assebentar que en Franco havia ordenat fer desaparèixer la fossa on estava enterrat el pare. Recordo que vam agafar el tren a Figueres i un cop a Girona vam anar corrents cap al cementiri. Allà, hi vam trobar altres vídues», explica. «Hi havia un silenci absolut. Les vídues, callades i dretes, protegien amb llàgrimes als ulls les despulles dels seus marits», recorda. Una tensa espera que va allargar-se durant hores fins que els obrers que havien rebut l´encàrrec de destruir la zona van marxar. «El cap dels treballadors ens va dir amb veu baixa que podíem tornar a casa, que no ho tocarien». Una escena que es va produir dues vegades. «Finalment, en Franco va cedir davant la pressió de les vídues i els fills dels afusellats i no va tenir coratge de treure els morts», sentencia.
La vida de l´Aida Lorenzo ha girat entorn de l´afusellament del seu pare. Només tenia 15 mesos quan va morir, però aquell succés li ha marcat la biografia. El Patronato de San Pablo per a fills afusellats li va pagar els estudis a Figueres. Amb 20 anys, ella i la seva mare van traslladar-se a París forçades per les continues humiliacions per part dels veïns.
El 1999 va tornar a Catalunya amb la seva filla, l´Esther Llorenç, per recuperar la memòria històrica del seu pare i amb l´esperança de poder enterrar-lo amb dignitat després d´una llarga espera que fa 70 anys que dura. Lluitadora incansable, el 2003 funda l´Associació de familiars de represaliats pel Franquisme que treballa perquè es reconegui el genocidi franquista. Una entitat guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 2006.

«No puc esperar més»
La llei de fosses, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2009, contempla la possibilitat que els familiars dels enterrats en fosses comunes reclamin l´exhumació dels seus parents. L´Associació de familiars de represaliats pel franquisme demana que es compleixi la llei i s´identifiquin les despulles de la fossa de Girona i es retornin als familiars.
«No tenim cap interès en què arreglin el cementiri. El que volem és recuperar les despulles dels nostrs familiars i començar a tancar ferides. Tenim la llista de totes les persones enterrades i el lloc. Hem contactat amb els familiars. També demanem que les exhumacions es facin correctament respectant les normatives vigents i que es miri l´ADN de cada persona». Aquest és un fragment de la sol·licitud que va presentar l´entitat a la Generalitat.
A l´espera de conèixer si la seva sol·licitud prospera, Aida Lorenzo assegura que no pot esperar més temps. «Setanta anys no són suficents?», es pregunta. «Si la sol·licitud d´exhumació no prospera intentarem que prosperi per alguna altra via», afegeix.
L´entitat tem que la llei de fosses pugui acabar sent una normativa a mitges i que només hagi servit de cara a la galeria. No obstant, Aida Lorenzo i Esther Llorenç asseguren que seguiran treballant per aconseguir l´anul·lació de tots els consells de guerra, recuperar la memòria històrica i evitar que el drama humà que es va viure al país caigui en l´oblit. «Els familiars dels represaliats pel franquisme estem acostumats a ser humiliats, ­menyspreats», lamenten.