Aquest dimecres, Diari de Girona ens deia que Red Eléctrica Española (REE), l'empresa dedicada en exclusivitat al transport d'electricitat i a l'operació de sistemes elèctrics, creada l'any 1985, reconeixia que la demarcació de Girona "no té la xarxa necessària per atendre al seu consum; és a dir, no disposa dels mateixos estàndards de qualitat que la resta d'Espanya". La REE, empresa que en un vint per cent pertany a la SEPI, és a dir, a l'hereu de l'INI d'en Francisco Franco, una vegada liberalitzat algun mercat sigui per raons d'alleugerir el dèficit de les finances estatals o sigui per imposició/recomanació de la Unió Europea, i per tant a l'Estat, reitera de nou que la primera província d'Espanya en PIB, o una de les tres primeres, té els peus de fang, com alguns gegants, en un estadi evolutiu, econòmicament i social, electrodepenent, com s'ha posat de manifest amb la darrera nevada. Estem descobrint la sopa d'all.
La REE, empresa en part pública i en part privada, encapçalada per l'antic ministre socialista Luis Atienza i amb un consell d'administració on dominen majoritàriament currículums professionals vinculats a l'antic Institut Nacional d'Indústria (INI), a l'Institut de Crèdito Oficial (ICO), a la gestió pública i a les companyies elèctriques, amb tuf sociata molt d'ells, s'atreveix a dir, en la seva web, que "en la seva condició d'operador del sistema (elèctric espanyol), garanteix la continuïtat i seguretat del subministrament elèctric i la correcta coordinació del sistema de producció i transport, exercint les seves funcions sota els principis de transparència, objectivitat i independència", tot això, òbviament, com a "transportista únic" i desenvolupant aquesta activitat "en règim d'exclusivitat", que és com dir: o passes pel tub o hi restes fora. Tot molt congruent amb la llibertat d'empresa, reconeguda per la Constitució i promoguda pel Tractat de la Comunitat Europea, que té com a característica essencial l'existència de competència, sense la qual les paraules se les emporta el vent i en fum retòric es queden.
Feta la presentació de la REE i repetida la seva darrera manifestació sobre l'estat de la xarxa elèctrica gironina, deplorable i a mig camí del nord d'Àfrica, no seré jo el que carregui contra REE ni tampoc qui ho faci respecte de Fecsa-Endesa, tot i que em resultaria fàcil i sobretot políticament correcte després del que hem vist per una nevada no superior a les vint-i-quatre hores. És massa fàcil, com per ser creïble o potser, lamentablement, seria creïble per ser massa fàcil, ves per on! En aquest estadi del tot s'hi val, inclosa la ignorància volguda, no se'm trobarà; com tampoc, sortosament per a ells i per a molts que els llegim, tampoc s'han instal·lat els enginyers José Luis Torres Joan Vila, per exemple, en sengles col·laboracions en aquest periòdic.
Diari de Girona, com a portaveu dels bons designis i també dels mals designis que els gironins gaudim o alternativament patim, fa anys i panys que ens ve advertint que la xarxa elèctrica tota, la que transporta i la que la distribueix, es troba massa lluny dels paràmetres acceptables per a un territori com el nostre. Ho ha vingut fent des de la informació i des de l'opinió fonamentades. També ho han fet tant la REE com igualment ?Fecsa-Endesa. Uns i altres, diguem-ho clar, enmig d'un insultant silenci protagonitzat per bona part de la societat civil desorganitzada i enmig de declaracions ?circums-tancials de la societat civil organitzada, les quals societats, sumades, vénen ?demostrant que aquí el poder brilla per la seva absència i tot comença i acaba per silencis o en manifestacions ?boniques que amaguen l'ou de l'absència més ?espectacular de capacitat d'influència i no diguem sobre capacitat de decidir. Presumir de poder és una cosa; ?disposar-ne, és una altra cosa ben diferent. Ens ?sobra allò i ens falta això. Potser, fins i tot, alguns grams més de matèria gris i, ben segur, alguns quilos de coratge.
També aquí estem descobrint la sopa d'all. No tot és responsabilitat del cercle viciós en què s'han situat els aparells dels partits polítics que semblen destinats a perpetuar-se mentre foragiten tot allò que no sigui mediocritat en estat químicament pur. No; certament, no. La societat civil gironina, aquella que pot representar i de fet representa l'energia i la capacitat creadora d'aquesta, també s'ha instal·lat en la comoditat del sofà encarat a l'avui TDT. Manca de voluntat de servei públic? Potser. Excés de seguir, seguir i seguir fins a mantenir-se en la perpetuïtat? Potser també. En qualsevol cas, reitero, en el territori del "tu, rai!", l'ombra del faronejar, del gallejar i del rumbejar és massa allargada com per ser veritat que incidim en les decisions que es prenen; més aviat, assistim com a convidats impertorbables en la presa de les no-decisions.
I així, aquells baixats dels arbres, on vivíem com a micos, poden seguir prenent el carrer sota el lideratge del bretolisme sense que ningú, absolutament ningú, si exceptuem l'editorialista del Diari de Girona, els planti cara des del civisme intrínsec a la democràcia. I l'autoritat? "Connais pas", diria el gran Charles de Gaulle, d'absent que es troba i ben caricaturitzada podem trobar-la en el darrer llibre d'en Quim Monzó i la seva internacional de papanates. Així anem i així ens va. Uns, els que disposen de legitimitat per fer-ho, no s'imposen o, altrament, s'instal·len en la indecisió més indecent, i els altres, els que criden a la revolta permanent i són fills de "papà", impunement posen pals a la roda tot usant el crit, la pancarta i la manifestació. Fins quan?
