els fets de Salt disposen de causa remota i de causa immediata. S'equivoca del tot, crec, aquell que es concentra en els aldarulls que tensió provocaren i que foren objecte d'interès informatiu. Les coses mai no succeeixen perquè sí. Tenen una explicació que, en aquest assumpte, no és simple, sinó més aviat complexa. Les connotacions econòmiques, les de inseguretat, les referides a cultura democràtica o a cultura no democràtica, les de religió i de creences, les de tradició o les relatives al sentit o no de pertinença... són algunes raons que poden explicar i raonar els fets, tanmateix sempre des de l'aproximació. S'haurà apagat el foc; però no el volcà.

Suïssa, cruïlla de tantes coses i epicentre de tantes altres, un país seriós i rigorós, exemple de serenor i de serietat, europeu pels quatre cantons sense pertànyer a la Unió Europea, va votar contra ?l'existència de minarets. D'això no fa tantes setmanes, però l'atzar va fer que precedís als fets de Salt. La decisió dels ciutadans suïssos -en dret polític una decisió sobirana- va fer estripar sotanes -les del Vaticà inclòs- i va fer tocar no poques apocalíptiques trompetes del multiculturalisme de la Internacional Papanates, que no és exclusiva de la Catalunya benestant, la qual pateix vergonya per ésser-ho i d'esquerres es fa dir, o es considera, que ve a ser el mateix; és a dir, una infantil manera de fer de ruc. En la decadent Europa en què ens ha tocat viure, arreu creix el bosc de pensar una cosa en solitari i dir la contrària en públic. Aquí rau el què i el perquè de la seva futura dissolució com a societat culturalment i econòmicament avançada.

Arran d'aquest fet, el referèndum suís i el seu resultat, la Pilar Rahola es preguntà si podem parlar serenament de la por que té la gent corrent i normal, el ciutadà anònim, vers l'islam o, em permeto de matisar-la, sobre concretes i certament nombroses formes en què s'expressa l'islam. Si en podem parlar, clar, sense que ningú no ens assenyali com a racistes i/o perseguidors de la seva fe. Perquè al mig de tanta estupidesa teatral, aquí, aquell que no s'integra en l'ortodòxia que dicten els papanates d'en Jordi Barbeta i d'en Quim Monzó, assenyalat de per vida queda si no se l'envia a la foguera sense judici previ. Es preguntava, la Pilar, si en poden parlar de manera seriosa i amb tota la seva cruesa.

La Internacional Papanates ens ho té privat. Ens diu que no és progressista plantejar-se un debat d'aquest tipus, sinó retrògrad, i aleshores ens alinea amb feixistes, nazis i un indeterminat "istes" que pot forçar el tancament de no poques boques. No pas la meva. Tampoc la de Pilar Rahola o la del meu admirat i amic Lluís Foix. Però sí la de molts; la de massa ciutadans que es pregunten si la lapidació de potencial adúlteres, l'adoctrinament antidemocràtic i antioccidental, els casaments forçats, l'ablació de la dona, la persecució d'aquell que intenta modificar les coses, la brutalitat per la brutalitat, la persona com a destructora bomba, el gihadisme ideològic, oposat a la llibertat, si tot això, no es mereix dir les coses pel seu nom i aixecar la bandera del prou!

A Salt, com encertadament han dit alguns dirigents islàmics, hi deu haver de tot i també naturalment entre la gent autòctona, entre els quals aquells que s'oposen que ciutadans d'altres països trepitgin els seus carrers o muntin les seves botigues o es guanyin legalment la vida. Però la reducció del problema existent a una temporal i aïllada cridòria amb fotografia d'alcaldesses socialistes inclosa o la reducció del "no" suís als minarets a una qüestió de mal funcionament dels rellotges de cucut, només serveix per alimentar el simplisme i el bonisme imperant en una societat, la nostra, que complexa és i poc formada es troba per acceptar l'altre, i, si cal, aturar també l'altre. Perquè sovint també es tracta d'això: De conviure i d'integrar, però no pas de permetre, tampoc de dimitir i menys de renegar de la cultura de rel judeocristiana que a Europa tota impera com a llegat històric, no pas com a supèrbia, i que a les nostres lleis inspira, malgrat la negació de tota mena de l'esquerra més rància que en aquest nostre país la seva pàtria té.

Salt, laboratori?, com s'ha dit. I per què no d'una societat resultat de la mescla o simplement de la coexistència o, més enllà, de la convivència que, sense renunciar a orígens identitaris, els que siguin, aspira a viure en pau i a veure que en pau viuen els altres des de la irrenunciable denúncia del totalitarisme integrista, del gihadisme sanguinari i de qualsevol ideologia que esclavitza, amenaça, violenta i mata? Per què no?