Només es parla de la faceta espotiva de Samaranch. Però ningú ho fa com a protector de la Natura, ja que fou el promotor de convertir el Montseny en Parc Natural. Durant la seva etapa de president de la Diputació de Barcelona coneixia aquesta muntanya, concretament Arbúcies i els seus voltants, perquè havia passat aquí molts estius de la seva joventut, poble que va seguir visitant esporàdicament, ja que el seu secretari, home de confiança i advocat s'hi havia construït la segona residència. La majoria de propietaris forestals ho veien com una eina que els feia perdre autonomia i de retruc un obstacle per les seves activitats perquè a partir de llavors romandrien supeditades a més control i fiscalitat.
El cas és que el Pla Especial del Montseny, amb superfícies a les comarques d'Osona i el Vallès Oriental, fou aprovat inicialment el 28 de setembre del 1976 per la Comissió Provincial d'Urbanisme de la Diputació de Barcelona, i provisionalment, per la pròpia corporació, el 27 de maig del 1977. El mateix va fer la Diputació de Girona, ja que una part pertany a la comarca de la Selva, de la seva jurisdicció. L'aprovació definitiva del projecte per la Comissió d'Urbanisme de Barcelona, que aleshores actuava com a òrgan desconcertat del Ministeri d'Obres Públiques i Urbanisme, va tenir efecte el 26 de juliol del 1977 i el Ministeri aprovà el sector gironí el 26 de gener del 1978.
Amb aquesta transformació del Montseny en Parc Natural, els propietaris afectats de les comarques barcelonines d'Osona i el Vallès Oriental no es varen immutar. En canvi, alguns dels seus col·legues de la Selva es varen posar les mans al cap i la mobilització en contra no es feu esperar. Al·legant que una muntanya no es podia ordenar segons la Llei del Sòl del Govern estatal del 1953, varen impugnar la resolució de la Comissió Provincial d'Urbanisme de Girona i el 1983 la Secció Primera de la Sala del Contenciós-Administratiu de l'Audiència Nacional els va donar la raó. En conseqüència, el tribunal va anular l'ordre ministerial del 26 de gener del 1978, a través de la qual s'artorgava l'aprovació definitiva de la vessant gironina del Pla Especial del Parc del Montseny.
Així, doncs, la sentència deixava sense protecció les superfícies dels termes municipals d'Arbúcies, Riells i Viabrea, Sant Feliu de Buixalleu i Viladrau. Davant el problema que neixia arran d'aquesta resolució judicial, els alcaldes foren convocats pel Servei de Parcs a l'Escola de la Natura de Can Lleonart, amb representants de la Generalitat i les Diputacions de Girona i Barcelona per estudiar i coordinar la manera de resoldre el conflicte inesperat, ja que amb l'anul·lació del sector gironí s'havia amputat del Pla Especial del Montseny la vessant més valuosa del massís. I els especuladors del sòl trobaven el terreny abonat "per unes finalitats que s'han d'evitar a través dels Ajuntament implicats", segons el contingut de la trobada de les màximes autoritats locals.
El veredicte judicial era molt perjudicial perquè deixava sense protecció els quatre municipis gironins que representen el 17,9% de la reserva integral, i el 21,3% del preparc o d'influència. Arbúcies era el més afectat perquè amb 4.197 hectàrees dins del pla especial és el de major superfície preservada dels 18 que configuren el Parc del Montseny.
Com a president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch va liderar el recurs de la sentència presentat conjuntament amb el Ministeri d'Obres Públiques i Urbanisme. Va guanyar i al cap de dos anys el Tribunal Suprem va revocar el veredicte que l'Audiència Nacional havia dictat en favor del propietaris. De no haver actuat amb diligència, contundència i efectivitat, actualment el Montseny gironí possiblement restaria poblat de torres, xalets i segones residències, ja que en aquell moment hi havia uns interessos molt destacats per urbanitzar una part del massís en les proximitats de la Vall de Santa Fe.
El Colls
L'única urbanització legal de la zona és El Colls, terme municipal d'Arbúcies, aprovada per Urbanisme de Girona abans del Parc del Montseny. Al dir-li, Samaranch va quedar astorat, però es va veure obligat a respectar-la perquè s'havia avançat a la protecció de la muntanya. Samaranch de no haver aconseguit tombar la sentencia, ara les comarques de Girona no formarien part de les més de 30.000 hectàrees del Parc Natural més gran de Catalunya, després del Pedraforca-Cadí. Ni tampoc de l'exclusiva Reserva de la Biosfera declarada per la UNESCO de la nostra comunitat.
Aquest reconeixement significa la integració a una xarxa internacional, al si del programa MAB (en anglès Man and Biosphere) amb la finalitat de desenvolupar unes bases racionals del diàleg de l'home amb el seu medi físic a través de la col·laboració permanent entre diverses reserves. Un altre objectiu del programa és la investigació científica i de formació per a la preservació dels recursos naturals.
Per afinitat el Parc Natural del Montseny està agermanat amb el de Cevennes, a la Regió francesa del Llenguedoc-Roselló i per idèntiques raons Arbúcies amb la població de Florac. La biodiversitat constituïda per 1.500 espècies vegetals i 150 animals conformen la flora i fauna d'un dels ecosistemes més rics i variats de la conca Mediterrània.
