´Em passava hores mirant la porta, desitjant tenir visites´

Quan en Jordi Famoso es va despertar del coma, no només no recordava res de l'accident de moto, sinó que tampoc reconeixia ni els seus pares, el seu cervell no recordava les funcions bàsiques i ni tan sols sabia amb qui parlava. Un tramuatisme cranioencefàlic havia estat a punt d'acabar amb la seva vida i el va obligar a començar de nou, a aprendre a caminar, a menjar, a escriure i a fer totes les activitats de la vida diària. Un any i mig després, torna a ser una persona independent. Camina, condueix i ha canviat la feina per un voluntariat. Sap que ha aconseguit aquesta recuperació rècord per la seva força de voluntat, però també es mostra eternament agraït a tota la gent que l'ha ajudat, des de l'institut Guttman fins a la seva família i amics.
En Jordi va caure de la moto a Sant Pere de Rodes. No recorda res del sinistre, només sap que va caure tot sol i que, malgrat anar ben protegit i portar casc, aquest es va trencar i va patir un traumatisme cranoencefàlic que el va deixar un temps en coma, sense saber si es recuperaria. Per sort, al cap d'un temps va tornar a obrir als ulls, però "era com si no hi fos". No sabia amb qui parlava, no reconeixia ni tan sols la seva família i el seu cervell no recordava les funcions més bàsiques. Malgrat haver patit danys físics, el seu principal problema era cerebral.
Va ingressar a l'institut Guttman sense saber fins on podria arribar la seva recuperació. Allà va passar-hi set mesos "aprenent a fer totes les activitats diàries que fa una persona i que jo no podia fer". Recorda que en alguns moments va ser molt i molt dur, especialment a l'hora de tornar a caminar, però creu que se'n va sortir gràcies a l'ajut de familiars i professionals. "Em passava hores hores mirant la porta, esperant que algú vingués a visitar-me", recorda. I la família i els amics no van fallar mai. La seva mare l'anava a veure cada dia des de Figueres a Badalona.
Tot plegat el va ajudar a recuperar-se i li van donar l'alta hospitalària. Malgrat això, encara necessitava el suport de terceres persones per al dia a dia, de maner que va anar a casa els seus pares i va continuar fent rehabilitació durant un any més.
Ara, malgrat que li ha quedat una mobilitat reduïda i per tant té una minusvalidesa reconeguda, es mou amb molta soltura. Ja pot caminar, encara que coixeja, pot conduir i ha recuperat una parla perfecta. Això sí, sap que la seva vida no tornarà a ser la d'abans. "Jo sempre he estat una persona molt activa, practicava molts esports i tenia molts amics, i durant un any i mig he estat tancat només amb metges", explica. Ara ja pot fer vida normal, però res que surti de l'extraordinari. I, per descomptat, no pot tornar a pujar a una moto. "Pel risc que hi ha de fer-me mal al cap, no puc córrer, ni anar amb moto, amb bici o amb cavall", assenyala. Això sí, continua essent un apassionat del motociclisme i es passa el cap de setmana pendent del Mundial.
Però no tot han estat experiències negatives. L'accident li ha permès descobrir totes les entitats d'ajuda als discapacitats, com per exemple Mifas, que el va ajudar quan més ho necessitava i de la qual s'ha fet soci. També ha vist que hi ha molta gent que necessita ajuda i per això cada matí fa un voluntariat amb Càritas. D'altra banda, ha fet amics a les "trinxeres", que diu ell, persones que lluitaven junts per a recuperar-se. I amb molts d'ells encara hi manté el contacte, així com amb metges i infemers.