L´acceleració

JORDI XUCLÀ Atacs econòmics
Hi ha moments que els temps s'acceleren. Vivim, en temps real, un d'aquests moments. Consell Europeu extraordinari el divendres passat per fer front als anomenats "atacs especulatius contra la zona euro" i reunió extraordinària de ministres d'Economia de la UE aquest diumenge per protegir la zona euro del mar enrabiat de la crisi econòmica mundial. Primer apunt: no es va refundar el capitalisme ni es va regular el mercat financer internacional, es va caure en una certa complaença després de les primeres reunions del G-20 ampliat. Segon apunt: d'aquest atzucac n'haurà de sortir per força, no per vocació, una Unió Europea més forta i integrada, patrocinadora d'una mena de proteccionisme regional en l'era de la globalització. Els temps s'acceleren.
Dimecres passat el president Zapatero havia de comparèixer al Congrés per informar sobre la participació de l'Exèrcit en la missió militar de Nacions Unides a Afganistan. Però la missió ISAF i la foto del vicepresident nordamericà Joe Biden amb la Brigada de paracaigudistes a Paracuellos del Jarama haurà de quedar arxivada (la foto i el discurs, vella producció de la factoria de la Moncloa, han quedat desbordats per la realitat).
El proper dimecres a les nou del matí el president Zapatero compareixerà al Congrés per informar dels "atacs especulatius". Petició feta el divendres, en ple bucle del pànic. I el debat de dimecres, de cop, com un núvol d'estiu que creix de sobte, es convertirà en un debat de política econòmica general, gairebé en un debat de política general. Un debat on ressonaran tots els mals humors acumulats en mesos de desesperació per la inacció i la contemporització miop amb la crisi. Dimecres al matí tronarà. El crèdit polític del president del govern rellisca, de cop, a les orelles d'actors econòmics i socials... i fins i tot a angoixats dirigents del socialisme desconcertat.

Atacs polítics
Quan Zapatero va arribar l'any 2000 per nou vots de diferència a la secretaria general del PSOE gràcies als sufragis prestats pel guerrisme (Alfonso Guerra és hostil amb José Bono, que era el primer guerrista i que el va deixar bescantat), el nou líder socialista va dir als seus del corrent Nueva Vía: "Después del precedente de Aznar, es muy difícil que no repita el compromiso de dos legislaturas. Cuando sea presidente del gobierno, trabajaré con esta hipotesis, aun que no la haré pública". Qui m'ho diu, era un dels més destacats dirigents de Nueva Vía. Avui gairebé tots ells han estat amortitzats del Consell de Ministres. Zapatero ha nomenat 35 ministres en 5 anys, rècord en 31 anys de democràcia. I una nova remodelació a la vista. Zapatero ha eliminat la seva generació i s'ha quedat amb uns pocs seniors que vénen del Govern de González (De la Vega, Rubalcaba...) i un planter de júniors sense musculatura política.
Zapatero pensava fer vuit anys i preparar el relleu. Per això mai ha confirmat que es tornaria a presentar, per això sempre ha xutat a córner quan ha estat preguntat sobre aquest assumpte. Però la crisi econòmica el duia al "sacrifici" de tornar a ser cap de cartell. Aquesta era la hipòtesi dels últims mesos. Fins que avui la família socialista s'escruixeix veient que el seu líder els pot portar de cap a l'oposició. I s'han activat els "atacs especulatius" per preparar el relleu en el cartell electoral.
El professor de Harvard José Luís Álvarez va escriure el desembre de 2009 a les pàgines d'El País: El primer reto de Zapatero es ya su sucesión perquè, insistia, el PSOE té dues opcions: "La primera es resignarse a la alternancia, sin tomar la iniciativa, que es lo que más conviene a Rajoy", o "utilizar la carta de la sucesión en el liderazgo para tomar la iniciativa y cambiar la dinámica competitiva". Aquell impactant article era encàrrec del socialisme antic -i més socialdemòcrata- del felipisme i de PRISA (una aliança que opera en el Govern, en la oposició i en governs neosocialistes) dirigit al llogater de la Moncloa. En aquell article s'apuntava un perfil del candidat ideal. Perfil que no casava amb cap nom de la direcció.
Avui la idea de la successió, en plena efervescència del món socialista accelerat, té un nom i només un: José Blanco. El candidat que canviaria el pas a Rajoy, recuperaria el benefici del dubte pels votants socialistes i seria fidel a Zapatero però més al seu partit.
Un candidat per guanyar o per perdre, un canvi de titular en temps accelerats que provoquen estralls. (Si Gordon Brown hagués passat el relleu a David Miliband, el laborisme estaria en un moment diferent). Zapatero no volia fer més de vuit anys (en el seu primer any al poder va crear el càrrec de membre vitalici del Consell d'Estat per als expresidents del Govern) però se'n volia anar amb un punt alt de popularitat. La crisi l'obliga a un "exercici de responsabilitat", però els seus l'inviten a preparar el relleu en el cartell electoral. Les empentes no sempre porten a una sortida ordenada i previsible per la porta. Dimecres tornarà al Congrés i alguns dels diputats dels bancs de la majoria serraran les dents.

Un vestit a mida
Dijous Mariano Rajoy va estar a Barcelona. Es va entrevistar amb José Montilla perquè a tots dos els convé sortir a la foto de la discrepància (dos campions de les respectives posicions, que cap dels dos es creu amb gran convicció). Rajoy va dir que no volia retirar el recurs contra l'Estatut d'autonomia perquè creia en els jutges i en la seva feina (com si el Tribunal Constitucional no estigués profundament contaminat i tingués grans semblances amb la novel·la d'Agatha ChristieDeu negrets).
Aquell mateix dijous va dir en una entrevista a Onda Radio que Francisco Camps tornaria a ser candidat a València perquè no li importava el que digués un jutge. Doble vara de mesurar. O un vestit a mida en cada argumentació. Dues ?persones, com a mínim, ja havien acariciat ser candidats conservadors el 2011 a València en lloc de Camps. Què ha passat?