´No pots passar la vida esperant un remei, prefereixo disfrutar´

L'Aleix Britos té 24 anys. L'apassiona el món del motor i per això li agrada córrer amb quad, intenta practicar esport -tot i que darrerament l'ha abandonat una mica-, s'ha comprat un pis que ara està acabant d'arreglar per independitzar-se i fins fa poc treballava d'administratiu, però ha deixat la feina perquè no l'omplia. A més, però, es dedica a fer xerrades de sensibilització amb el RACC, col·labora amb l'Associació de Prevenció d'Accidents de Trànsit i desborda optimisme davant la vida malgrat haver-se quedat en cadira de rodes per un accident de moto quan tenia només 16 anys. "Vaig necessitar un període de quatre anys per adaptar-me, però ara ja torno a tenir la meva vida normal i és bastant plena, la veritat", explica, animat.
Però no tot ha estat sempre tan fàcil. Va patir l'accident un dia a les cinc de la matinada, quan tornava de festa, per conduir massa ràpid i de forma temerària. Només de caure al terra, ja va saber que s'havia fet molt de mal, perquè no podia moure les cames i sentia una pressió molt forta a la columna. El van portar al Trueta i d'allà a l'institut Guttman, on va passar sis mesos aprenent a moure's amb cadira de rodes: com pujar al cotxe, com evitar que li sortissin ?llagues, etc.
El més complicat, però, va ser tornar a la seva diària un cop fora de la clínica. Molts amics es van anar apartant, ho van deixar amb la xicota -"ella diu que no tenia res a veure amb això, però jo encara tinc els meus dubtes"-, la relació entre els seus pares es va trencar i no va poder estudiar Mecànica, el seu gran somni. "Estava inscrit a l'institut de Montilivi, però em van dir que les aules no estaven adaptades i que jo no era una persona apta per fer aquesta feina", explica. "Aquí és on se'm van acabar de trencar els esquemes", afegeix.
Però, malgrat que era difícil, l'Aleix va decidir que, al mal temps, bona cara. "Vaig mirar quines portes m'obria la societat, perquè jo em veig capaç de fer moltes feines, però has de tenir algun empresari que t'agafi i cregui en tu", assenyala. I això és difícil. Al final, l'Aleix va optar per estudiar diversos mòduls administratius i durant quatre anys ha treballat en aquest sector, tot i que ara ho ha deixat perquè la professió no l'omplia. "Jo sóc més actiu, m'agrada fer feines manuals, estar en una fàbrica m'agradaria més que remenar papers", indica. I és que, en haver tingut l'accident quan encara no havia cotitzat a la seguretat social i haver estat culpa seva, li va quedar només la pensió mínima, d'uns 700 euros, de manera que sempre ha procurat completar-la amb altres feines, com ara les xerrades de sensibilització amb joves, que, segons indica, l'omplen molt.
Però la vida laboral no ha estat l'únic maldecap de l'Aleix, que va descobrir que la vida en cadira de rodes és més complicada del que pot semblar. "Quan vaig tenir l'accident, ja es deia que en un període de 10 anys totes les obres municipals haurien d'estar adaptades. Aquest període està acabant i encara et trobes infinitat de voreres i establiments públics que no estan adaptats", assenyala. En el seu cas, per exemple, era atleta del GEiEG, però ho va deixar perquè només podia fer servir la pista d'atletisme, però no podia entrar al bany, ni als vestidors, ni a la sala de peses.
Això sí, l'esport s'ha convertit en una nova constant en la seva vida. Abans de l'accident, no era especialment esportista, però ara ha vist que és necessari. Així doncs, continua essent un gran aficionat al motor, però ara ho combina amb l'atletisme -gràcies a una cadira de rodes adaptada- i fins i tot vol apuntar-se a rem, ara que se n'anirà a viure a Banyoles. De fet, admet que durant aquest any ha deixat l'activitat física una mica de banda per poder centrar-se en el nou pis, però està convençut que, quan ja estigui instal·lat, hi tornarà.
Així doncs, malgrat que li va costar quatre anys ben bons, ara està completament adaptat a la seva nova vida. "Sabia que me la jugava i de seguida vaig veure que allò seria fotut. Però em vaig dir: endavant, és el que m'ha tocat", reflexiona. Per això, ara intenta disfrutar al màxim de tot el que fa i no es trenca el cap pensant si algun dia arribarà algun remei per a la seva situació. Va deixar d'inflar-se de medicaments i tampoc fa rehabilitació, ja que sortia molt car. "Sempre és bo mantenir el to muscular per si surt alguna cosa, però no pots estar tota la vida esperant això, jo mentrestant prefereixo disfrutar", resumeix.
Evidentment, però, sap que la vida seria millor sense la cadira. "La gent em mira i diu: pobret, no pot caminar, però per a mi això és el de menys, a mi no em faria res estar així si no tingués dolors a les cames i pogués anar al lavabo amb total normalitat", indica. També sent "enveja" quan veu els adolescents de 16 anys corrent amunt i avall amb la moto. "Ja hi tornaria, jo!", exclama. Per això, quan els va a fer xerrades, mai els adverteix que no corrin, sinó que només els recorda que hi ha conseqüències.
A banda d'això, l'Aleix procura viure i disfrutar del moment. Carpe diem, com diu el tatuatge que llueix al braç.