El coneixia des de feia anys, però mai s'havia atrevit a fer-li la pregunta i el dubte se'l menjava. No va resistir més i finalment li va etzibar: "Escolta Jaume, ets molt lleig tu i, a més ets tartamut. Com és que tens tant èxit amb les dones?". La resposta va deixar tan parat l'home que havia plantejat el dilema que, molt anys després, encara recorda les paraules amb precisió: "el molt mal parit em va contestar "és que jo tinc un diamant a la punta de l'eina"". L'home de la joia a la punta és Jaume Sastre i qui explica l'anècdota és un antic conegut seu que vol quedar en l'anonimat perquè "jo d'en Sastre ja no vull saber-ne res". De fet, no ha de patir perquè algú pugui identificar-lo a partir de la revelació, perquè són diversos els qui diuen haver sentit en Jaume Sastre fanfarronejar amb el brillant comentari.

La conclusió que un acaba traient després d'escoltar unes quantes persones que havien tingut tractes amb l'home que ara està empresonat per haver atacat amb un ganivet l'alcaldessa de Roses és que, com a mínim, té una personalitat tirant a excèntrica.

Malgrat que s'ha passat una colla de dies en actitud ociosa palplantat a les portes de l'Ajuntament de Roses reclamant una ocupació a Magda Casamitjana, hi ha hagut etapes de la seva vida en què Jaume Sastre ha anat enfeinat. Durant els anys vuitanta del segle passat Sastre regentava una rendible empresa funerària amb base a l'avinguda Marignane de Figueres i també duia a terme feinetes d'enterramorts a Roses. El negoci era pròsper i de diners no en faltaven. Tampoc faltaven les ocasions en què el funerari treia a relluir els aspectes més extravagants de la seva manera de fer. Com quan es va comprar un Porsche (n'hi havia ben pocs llavors) i va fer pintar una enorme creu fosca al capó davanter perquè ningú tingués dubtes de quin era l'ofici del propietari del luxós esportiu.

La seva relació amb els cotxes ha donat lloc a altres situacions controvertides. Fa anys Sastre conduïa un Ford Taurus de color verd però, per un problema amb el banc, li van embargar el vehicle. Aquella època l'home anava a classes de tae-kwondo a un gimnàs del carrer González de Soto de Figueres i, reticent a anar-hi caminant, optava per agafar el cotxe fúnebre i aparcar-lo a les portes del gimnàs cada cop que li tocava lliçó d'arts marcials.

No s'entretenia a buscar plaça sinó que, com acostumava a fer segons asseguren els qui el coneixen, aparcava damunt de la vorera i col·locava un cartell de "comissió judicial" al parabrisa per evitar-se possibles multes.

Un gos que és un gurmet

També era particularment ostentós quan es tractava d'alimentar un gos gros (un dogo) que l'acompanyava a tot arreu. L'animal tenia el paladar refinat perquè Sastre l'havia acostumat a menjar croissants per esmorzar i bons talls de filet de vedella al migdia i al vespre.

En relació amb el tema del gos, un antic col·laborador de Sastre recorda una nit de Cap d'Any que van anar a trobar l'enterramorts a un restaurant perquè havia sortit una urgència. Calia anar a recollir un difunt i portar-lo al tanatori i es feia indispensable la participació de Sastre. El funerari, però, era de revetlla i havia decidit celebrar l'Any Nou sense estar-se de res. El van trobar entaulat i menjant-se un suculent entrecot. No estava sol sinó que, als seus peus, hi tenia el gos menjant el mateix menú.

Al sibarita gos va batejar-lo amb un monosílab ras i curt; Au i a més d'un se li feia estrany el nom escollit. Jaume Sastre feia llavors gala del seu pragmatisme i ensopegant amb les paraules a causa de la quequesa solia respondre: "I com vols que li posi? Rintintin?".

La voluntat d'ampliar el negoci el va portar a integrar-se en una societat que naixia amb la voluntat de gestionar el tanatori de Figueres. La Funerària Poch de Girona, la Vicens de Figueres i el propi Sastre s'unien en un negoci que buscava encarregar-se de tots els morts de la comarca. Alhora, Sastre i un conegut seu (de professió, API) s'embolicaven en un agosarat projecte que consisitia en construir un cementiri de luxe ens uns terrenys de Pontós. La cosa no va prosperar i tampoc va acabar bé l'aliança de Jaume Sastre amb els seus dos socis del tanatori.

A dia d'avui Xavier Vicens no té massa ganes de parlar de la seva relació amb Sastre "per a mi i per a la meva família seria reobrir ?antigues ferides" i, a banda de donar el seu suport a l'alcaldessa; "em sap molt greu la situació de perill en què es va trobar i l'ensurt que deuria patir en Domènec Cusí (company de Casamitjana)", Vicens tan sols apunta que "l'agressor és un personatge que es pensa que les lleis establertes per la societat són per a tots els altres. I es creu un privilegiat amb les seves pròpies normes de conducta".

Els 360.000 euros que havia cobrat Jaume Sastre per vendre la seva funerària a la societat aviat se li van acabar i, malgrat que havia organitzat una festa multitudinària per acomiadar-se del món de les pompes fúnebres (es va presentar al sopar mudat amb vestit de color vermell) va acabar anant a picar la porta de la competència: Funerària Empordanesa.

Tot i impulsar innovadores estratègies de marquèting (es dedicava a repartir papers de publicitat de la funerària als avis que passejaven pel parc i també va omplir les bústies de la zona de vals que eren bescanviables per una corona de flors) tampoc va sortir bé d'aquí. De fet, va portar el propietari (Francisco Punsí) a judici i l'empresa li va haver de pagar una indemnització d'uns 100.000 euros.

De viure en un hotel a pidolar

Separat de la que havia estat la seva esposa i amb una mala relació amb els seus fills, Sastre es va instal·lar a l'hotel Figueres Park, però la bona vida es va acabar i durant temps se'l va poder veure en una benzinera de l'autopista netejant els vidres dels cotxes a canvi de la voluntat.

L'any 2005 el doctor Ghassan Abou-Assali Al-Katib -metge de Roses- li va donar feina a la fundació Fadir, una entitat d'ajuda al discapacitat. Explica el doctor que "era un amic a qui coneixia des de feia 30 anys" i això va fer que li trobés una ocupació a la fundació. "Nosaltres confiàvem en ell", explica el metge, però tampoc aquí va acabar bé la cosa, ja que el van acomiadar per, suposadament, posar mà a la caixa. El doctor Ghassan posa de manifest que la manera de fer de Sastre provoca que "negoci que toca, negoci que enfonsa". Sastre va demandar llavors la fundació per haver-lo acomiadat de manera irregular i el jutjat va donar-li part de raó i va concedir-li una indemnització de 16.000 euros. Tot i això, l'enterramorts va començar llavors una campanya per difamar la imatge del doctor Ghassan titllant-lo de lladre i omplint els carrers de Roses de papers on l'acusava de manipular els comptes de la fundació. Això portarà Jaume Sastre al banc dels acusats el proper mes de juny per un delicte de calúmnies i un d'injúries.

Molts són els qui acusen l'excèntric funerari de ser un mà foradada amb els diners i un desmanegat, però els qui han tingut negocis amb ell tan sols corroboren el primer calificatiu. Diuen que "de babau no en té res i molt menys de boig. Sempre ha sabut molt bé el que havia de fer per entabanar tothom i sortir ell ben parat".

El cas és que haver estat un enterramorts de recursos folgats no li hauria servit per procurar-se una bona cartera, sinó que Sastre ha acabat passant dificultats econòmiques. Amb què ha dilapidat els diners només ho sap ell, però el seu entorn no dubta que la seva condició de bon vivant i la devoció que sent pel gènere femení li ha costat una fortuna. "No és que hagi de pagar per tenir sexe amb les dones, però sí que les omple de regals. Braçalets, carteres, rellotges, complements. I tot de marca".

Sempre amb un somriure llaminer als llavis i cridant-les amb un melós, i entrabancat, "rateta".