Dilluns es va matar a la Nacional II (N-II) un amic dels meus cunyats, amb qui compartíem de tant en tant alguns sopars i algunes entranyables vetllades. Tenia 47 anys, vivia a Malgrat i acabava de començar una nova etapa en la seva vida laboral. En les estadístiques de la Dirección General de Tráfico a final d'any, representarà una creueta més, una fracció més, del tant per cent de les víctimes de la carretera en àmbit estatal. En la vida de la seva dona, dels seus fills i de tots els qui l'estimaven i el coneixíem representarà una absència irreparable.

Dimarts a la tarda, tornant de Girona, circulant pel tram selvatà d'aquesta maleïda carretera, pensava en ell. Al mateix temps, anava fent un repàs de les nombroses mancances i de la perillositat d'aquesta via: l'estretor i la sinuositat de la variant de Sant Daniel, la impresentable incorporació al (de moment únic) tram d'autovia des de la sortida per Girona Sud, la presència cada vegada més nombrosa i en llocs més inversemblants de prostitutes que propicien un rosari de l'efecte tafaner... I com a paradoxal guinda de tot aquest atzucac de factors de risc, la desoladora imatge actual d'unes obres que des de fa una pila de mesos segueixen aturades entre Caldes de Malavella i Maçanet de la Selva i que les abundants pluges hivernals han degradat abastament. A hores d'ara, encara desconec el lloc i les circumstàncies concretes de l'accident del passat dilluns 10 de maig. Però, hagi estat quina hagi estat la causa, no crec que sigui massa temerari, afirmar que els factors imputables a la mateixa carretera (a la seva configuració i a totes les seves deficiències) superen de llarg, almenys pel que fa a la Nacional II en el seu tram gironí-selvatà, el promig de la majoria de vies de la resta de l'Estat.

Per això, quan la persona que hi perd la vida és algú conegut, algú proper o algú estimat, la perplexitat davant els retards (i els seus responsables) que ha patit i segueix patint el desdoblament de la "nostra nacional" es converteix en ràbia i impotència.