El començament del final de la legislatura espanyola - 27 de maig de 2010

El president Zapatero ha portat la retallada imposada per les institucions europees i el fons monetari internacional al Congrés dels Diputats sense haver-se assegurat els vots suficients. El Govern ha estat al límit de la seva caiguda. Com que el furor autodestructiu és molt fort en el caràcter meridional, molts són els que, a cop calent, volien la caiguda del govern Zapatero en el debat i la votació de dijous passat. Això ens hauria portat de cap a la intervenció de l'economia espanyola per part de les institucions internacionals. Això ens hauria portat de cap a una degradació política i econòmica que hauria tingut com a conseqüència una situació com la que avui viu Grècia. Ens hauria portat, doncs, a la tragèdia grega.

Em sembla que més enllà de la forta irritació per la incompetència amb què el govern ha manejat la crisi econòmica, no hi ha prou consciència sobre les conseqüències de portar l'Estat contra les roques de la intervenció internacional. Els temps canvien. Certament, dijous el parlament espanyol era més un consell d'audiència d'un pla imposat que no pas un òrgan integrament sobirà. Això sí, amb la capacitat autodestructiva de despenyar l'economia -que vol dir els nostres diners de cada dia- cap a la desgràcia, en la crisi econòmica més important dels últims vuitanta anys.

En aquest moment en què l'onada de la ingerència externa és imparable i inexcusable -sort en tenim dels avals i la disciplina econòmica imposada, tot i que els llocs de la retallada (la manovra) haurien pogut ser molt diferents- el partit Popular ha pres una decisió que reverberarà durant anys dins i fora d'Espanya. L'opció per l'autarquia i per precipitar eleccions a qualsevol preu, tot i que sigui en el moment que l'economia estava i potser està a punt de desplomar-se. Un error només equiparable al que va adoptar l'Alianza Popular -mare del Partit Popular d'avui- el 1986 quan no va demanar el "sí" en el referèndum de l'OTAN. En aquell moment, CiU també es va equivocar. Hi haurà eleccions generals aviat perquè el Govern Zapatero no té majoria parlamentària estable i aquest joc de la geometria variable l'ha portat fins aquí. Convé recordar que Zapatero és el primer president de 31 anys de democràcia que ha estat elegit en segona volta i per majoria simple. I aquest fet l'ha portat fins a l'actual extrema debilitat.

Aquesta tardor sabrem si el Govern té majoria per aprovar els pressupostos per al 2011. Tot està en mans del Partit Nacionalista Basc. El partit que ha votat que no a les mesures de salvament en situació extrema -qui sap si suficients?- i que no té molta partida per jugar (diu una ministra: és millor pactar amb els bascos que amb vosaltres, perquè ells ja ho tenen gairebé tot i poden demanar menys que els catalans). El començament del final de la legislatura. Un govern que ha de fer els deures urgents -aplicació de les mesures imposades pel Directori europeu i el FMI-, aprovar la reforma laboral si no hi ha acord i reduir el dèficit, alhora que impulsa la reindustrialització de l'economia. Aquesta és la paraula clau: reindustrialitzar, deixar enrere tants anys de peu de fang amb la bombolla immobiliària i la societat del diner fàcil i ràpid. Aquest és el programa: tornar a l'economia productiva, a la reindustrialització, a la serietat, a l'austeritat, a l'esforç. I que a finals d'any convoqui eleccions un cop fets els deures.

La crisi grega estava a les portes. Què és la crisi grega? Hi ha una tendència demagògica a dir que la crisi europea és provocada pels mercats internacionals especulatius. Els especuladors sempre treuen profit d'allí on poden. Per tant, la responsabilitat no és dels especuladors. La responsabilitat és del govern grec, que durant deu anys ha mentit en els balanços pressupostaris. Una gran irresponsabilitat. L'any 2005 la Comissió europea va proposar un control comunitari de les finances estatals. Alemanya i França van enfonsar aquesta iniciativa per egoisme estatal. Una altra gran irresponsabilitat. Aquesta falta de govern econòmic europeu en èpoques d'integració econòmica i una gran zona euro, ha portat aquesta greu crisi. El tractat de Lisboa preveu que els països que no compleixen amb els requisits cauen de la Unió Europea. Però Grècia no ha estat expulsada de la zona euro, sinó que ha estat ajudada tot i arrossegant els bancs alemanys i francesos. Així estem. Aquesta solidaritat cap als incompetents ha deixat tocat l'esperit, la seriositat i la lletra del Tractat de Lisboa. Sí, la cancellera Angela Merkel tenia raó de dubtar a ajudar Grècia, a ajudar els que han mentit i han estat incompetents. Aquesta és la crisi grega que s'ha tornat crisi europea. Tal vegada als balanços espanyols li sortiran defectes molts més preocupants dels que coneixem. Per això dijous el moment era greu, molt greu.

El Govern espanyol està esgotat. La situació econòmica és greu. Mentrestant, la petita política de la xafarderia queda closa en la reproducció de la transcripció de les converses del cas Pretòria. Que els dolents vagin a la presó. Mentrestant, esperem a la sentència. Mentrestant, aixequem la vista i sapiguem que viurem amb menys i viurem tocant més de peus a terra.