Rere els escuts dels antiavalots

Sempre en el punt de mira i acusats sovint d'exercir la força injustificadament, la divisió més qüestionada dels Mossos d'Esquadra, els agents antiavalots, va pretendre que els periodistes comprenguessin en la seva pell què significa exercir el control per mantenir una gentada en ordre. L'experiment va tenir lloc als camps d'entrenament de la Brigada Mòbil, a prop de la seu central del cos a Sabadell, i la conclusió dels periodistes és que no és una feina fàcil.

Estic sota el sol dins una granota de lona que em fa sentir com un aliment cuinat en papillota. Duc un casc que em sufoca una mica més. Més tard em posaré l'armilla antibales i antitrauma i també la motxilla on els efectius de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra carreguen les salves i els projectils de goma, dos elements que suposen uns 10 quilos afegits a sobre. Però ara mateix estic rere un agent de la Brimo que alça un escut davant unes dotzenes de manifestants que llancen ous, globus plens de pintura i consignes on no s'estalvien referències explícites a les dones i les mares. De cop i volta un ou m'impacta al casc i degota per la visera, i sota d'ella el meu nas s'ofèn per la pudor, empitjorada per la calor i la rapidesa de la meva respiració. Estic nerviosa i sento certa agressivitat. Els manifestants s'acosten i l'agent davant meu alça l'escut. Apretem. Empentem. I no em puc treure del cap la pudor de l'ou, la calor causada per l'uniforme i com és de difícil d'acomplir la consigna que els efectius de la Brimo tenen dins el cap des del moment en què pugen a les furgonetes: no passaran.

I és que qui escriu això no és un agent de la policia antiavalots, ni estic acostumada a dur granotes de lona i molt menys a aguantar a pes de braços un fusell que dispara pilotes de goma i pesa com un ruc mort. I tampoc a resistir que em llancin ous per sobre. Sóc periodista i, de fet, tot és de broma, perquè els manifestants tampoc són tals. Són agents de la Brigada Mòbil, el cos especialista en manteniment d'ordre públic de la policia de Catalunya. Un cos policial de caràcter marcadament marcial que sovint és qüestionat per la contundència de les seves actuacions i que considera que "els mitjans només reflexen la part última de l'actuació, que acostuma a ser la pitjor, i no la tasca de contenció", explica el sotsinspector David Bordas. Per això, durant un matí, els agents van passar a estar rere la pancarta i els periodistes van intentar desesperadament que no passessin. La feina no és fàcil i calen aptituds afegides per fer-la. Els mossos que aspiren a formar part de la Brimo passen proves específiques per accedir-hi. Una de les condicions que primen, o almenys així ho asseguren els comanaments, és la capacitat d'autocontrol. Cal tenir-la per aguantar hores una gentada que crida i increpa. Però sovint la ciutadania dubta que efectivament en tinguin.
"La seva feina és gestionar incidents i no se'ls pot retreure. Eviten que algú faci coses pitjors. Volem que es sàpiga perquè es fa d'aquesta manera. L'ús de la violència sempre és el darrer recurs, i no ens agrada: ens denuncien, ens condemnen i mentrestant rere queden molts agents ferits. És una via que no ens agrada i de fet en el que més s'inverteix és en paciència i contenció", explica el comissari responsable de Recursos Operatius del cos Sergi Pla. Els agents que ens acompanyen en el simulacre ens expliquen que les característiques de la gentada -la Brimo s'ocupa fonamentalment del control de manifestacions o actes que apleguen gran quantitat de gent- determinaran la manera de treballar.

No són el mateix 15.000 professors que 500 antisistema. No és el mateix que els manifestants pintin façanes o que es dediquin a agredir altres manifestants o els mateixos agents. En el primer cas, rarament es correrà el risc de desencadenar una reacció violenta, almenys sobre el paper.

En el segon, els agents es posaran els cascos, s'entortolligaran la porra a la mà de manera que ningú els la pugui prendre i probablement carregaran els fusells de boles de goma. Estan obligats a actuar de manera gregària. No peguen fins que no arriba l'ordre. I l'odre ve donada per criteris policials. I quan arriba, cal pegar.

Els periodistes van executar tres proves: contenció d'una manifestació, protecció d'un accés i desallotjar una sentada pacífica. Per a les tres calia força física i tècnica, i per a la tercera, a més, capacitat de ser expeditiu dins uns límits molt marcats. "No deixem de ser persones i l'empatia en aquests casos és total. Moltes vegades són treballadors que protesten per un acomiadament i, pel motiu que sigui, es decideix que se'ls ha de treure", explica el sotinspector Bordas. Els "periodistes-agents" advertim de seguida que moure els "agents-manifestants" -molts dels quals compleixen unes característiques físiques que precisen granotes de treball fetes a mida- no serà tasca fàcil. Tampoc ho és quan els manifestants són simplement manifestants, explica Bordas. El cos en tensió no és fàcil de vinclar fins i tot si les seves característiques físiques no són res de l'altre món. Els agents mostren la intenció de clavar una coça perquè el manifestant s'espanti i sigui més fàcil moure'l. També es busquen punts de dolor perquè baixi les defenses. El famós kubotan s'ha prohibit -cap agent del cos de Mossos pot dur-lo-, com tampoc altres efectes que no siguin proporcionats directament pel cos, com ara les brides d'emmanillar.

Després d'hores de simulacre els periodistes tenen algun símptoma de deshidratació -la roba sota les granotes és xopa-, alguns blaus als braços i l'adrenalina disparada. Els agents també fan cara d'haver-s'ho passat bé, per un dia, escridassant consignes hostils cap a la policia apreses en manifestacions diverses. Els comanaments confien en recuperar un xic de bona imatge per a aquesta divisió dels Mossos després d'escàndols com la càrrega policial del 18 de març de 2009 a Barcelona contra un grup de manifestants universitaris. Alguns d'ells admeten, lluny de micròfons i càmeres, que aquell operatiu va ser un fracàs: 60 manifestants, periodistes i espectadors ferits. Al cap de pocs dies, per imperatiu polític els agents van servir de tir al blanc als manifestants a les portes de la Generalitat en una expiació pública ordenada des d'Interior.

Agents qüestionats

No creuen en la teoria que la presència policial armada provoca violència, sinó que consideren que la intimidació és una aliada fonamental per a ells. Busquen explicar que abans de la càrrega hi ha tota una feina prèvia que precisament es destina a evitar la càrrega. Pretenen treure's de sobre la fama de violents i agressius que consideren injusta en limitar-se a acomplir ordres. Però saben que probablement en poc temps hi haurà una nova actuació policial dura i els mitjans de comunicació continuaran fent la seva feina: explicar-la i qüestionar-se si els coses podrien haver anat d'una altra manera; però esperen sentir-se tractats de manera més justa ara que alguns saben què es cou darrere l'escut.
Esperança Padilla