En principi previst a la parròquia de Sant Romà, el funeral pels dos petits britànics assassinats a mans de la seva mare el 18 de maig a Lloret va tenir lloc al cementiri, en un intent de preservar el màxim possible la intimitat del comiat de Rebecca, de cinc anys, i Daniel, d'onze mesos. Des d'ahir a la tarda descansen al nínxol públic número 71 del bonic cementiri lloretenc, conegut per les seves escultures modernistes, entre les quals fins i tot s'hi pot fer un recorregut museïtzat.

Però ahir ningú estava per mirar escultures d'àngels. Els àngels, tal com els va anomenar mossèn Jesús Calm, eren dins de dues petites caixes mortuòries -de plàstic: reutilitzables- i una quarantena de persones es van acostar a la capella lloretenca per donar-los un últim adéu.

Encapçadala per representants de tots els grups de l'Ajuntament i amb el govern municipal en ple, la cerimònia es completava amb mestres i pares d'alumnes de l'escola barcelonina on assistia la petita Rebecca -«una nena tímida, però contenta i feliç que ens obligava a fer esforços amb el nostre anglès rovellat», va explicar una mestra-, el cònsol i vicecònsol britànics, que van agrair la cerimònia, sufragada per l'Ajuntament davant una cojuntura kafkiana: ningú reclamava els cossos i el consolat tampoc feia gest de voler treure la cartera per repatriar-los a Gran Bretanya. A la cerimònia no hi va assistir cap familiar dels dos nens assassinats.

La mare, que podria haver-hi anat tan sols demanant permís al jutge, va estar absent. Ni avis, ni oncles, ni ningú. Fins i tot una parella de turistes britànics que volien visitar les escultures modernistes del cementiri i se'l van trobar tancat i custodiat per la policia van decidir retornar-hi a l'endemà. La seva britanitat no arribava per representar dignament tanta absència.

«Se'ls ha acompanyat i enterrat com a qualsevol altre ciutadà, com creiem que s'havia de fer», va explicar l'alcalde de Lloret, Xavier Crespo. Els petits van gaudir dels darrers dies de vida jugant a la platja Gran -hi seguiran jugant per sempre amb els altres nens, va evocar poèticament el mossèn- i ara el seu nínxol dóna a una pineda que duu cap a Sant Pere del Bosc, un altre paratge, aquest recòndit i misteriós, del quan Lloret se n'enorgulleix. S'hi podria ambientar una història de fades: «per sempre més seu serà el món dels contes», va llegir la regidora d'Educació, Ester Olivé, durant la cerimònia. Dins el nínxol es van dipositar dibuixos dels companys de classe de Rebecca -aquells a qui la nena ensenyava a dir el nom del seu germà: Dàniel, no Daniel- i també un misteriós paper de la mà del mateix Crespo. Cada paletada de ciment per segellar-ne el tancament ressonava sinistra en la tarda càlida amb el mateix pessimisme que les paraules del mossèn Calm: «una societat que no protegeix el seus infants és una societat malalta».

Abans de les sis de la tarda, Rebecca i Daniel ja reposaven de cara a la pineda i amb flors que tapaven el seu nínxol sense làpida. El seguici es va dissoldre i en pocs minuts el cementiri vivia la mateixa calma que hi ha en una casa en què els nens, cansats, dormen després de jugar tot el dia a la platja.