El sergent de la Guàrdia Civil Manuel Prieto té gairebé 90 anys -els complirà el proper 17 d'agost- però conserva el cap molt clar. El que era comandant de la Guàrdia Civil d'Arbúcies el 1970 va combatre amb la División Azul a Sant Petersburg durant la Segona Guerra Mundial i la sang i el fetge no l'espanten. "Estàvem molt formats, havíem vist tantes coses després de dues guerres", explicava fa pocs dies assegut en un banc de la plaça de l'Ajuntament d'Arbúcies, on es va quedar a viure després de la jubilació a la benemèrita.

Prieto va ser un dels primers a arribar al lloc de l'accident del Coment IV Havilland amb matrícula G-APDN que es va estavellar al pic de les Agudes, al terme municipal d'Arbúcies, la tarda del divendres tres de juliol de 1970. Avui en fa 40 anys però recorda l'escena, i l'olor -de cremat: les restes humanes encara no pudien en aquells dies frescos d'estiu muntanyenc- com si hagués passat ahir. L'indret on es va estavellar la nau és conegut com el Paratge de la Cresta, i diu Prieto que "era pitjor que el front a Rússia".

En el que encara és el més gran desastre d'aviació de Catalunya hi van perdre la vida 112 persones -tot i que es van trobar 113 cossos: mai s'ha esclarit a qui pot pertànyer el cadàver que sobra segons la llista de passatgers de l'avió. A banda de la tripulació, la resta eren turistes britànics veïns de sobretot dos municipis de la zona de Manchester, Burnley i Padiham. Venien a la Costa Brava de vacances a bord d'un vol xàrter de la companyia Dan Air que, per un error del pilot, mai va aterrar al Prat de Llobregat i es va encastar, a 450 quilòmetres per hora, contra la vessant est de les Agudes.

El diari d'una víctima

Un excursionista barceloní, Joaquim Ricarte, explica en el seu bloc sobre muntanyisme que una sortida al Montseny el va convertir, per un dia, en cronista accidental. Gràcies a una camisa d'un blau igual que l'Exèrcit, el van confondre amb un fotògraf militar que immortalitzava l'arribada dels comandaments al lloc de la catàstrofe, que ja va tenir lloc dissabte al matí perquè durant la tarda de divendres l'avió va ser cercat pel Maresme. S'hi va poder moure amb llibertat i, entre les desferres de l'avió, va trobar el diari d'una de les passatgeres. Hi narrava la compra del biquini, el canvi de divises. I, a la darrera plana escrita, tan sols una frase: "Avui comencen les meves vacances".

Les restes dels 112 morts romanen des del cinc de juliol de 1970 a una fossa comuna del cementiri arbucienc. Militars, guàrdies civils i desenes de voluntaris d'Arbúcies, Sant Celoni i Viladrau -l'avió va caure molt a prop de la partició de terme de Fogars de Montclús i Arbúcies; els municipis es van intentar passar la pilota l'un a l'altre fins que els mapes topogràfics van sentenciar a favor del municipi gironí- van recollir restes humanes fins la matinada d'aquell dia, que era diumenge. Diversos camions, entre ells el de les escombraries d'Arbúcies, van carregar els cossos -encabits dins bosses de plàstic industrials comprades a Confeccions Jocavi d'Abúcies: al Fons de l'Accident Aeri 1970 de l'Arxiu Històric Municipal d'Arbúcies en conserven la factura, 3.450 pessetes les 150 unitats- i els van abocar al forat, excavat a tota pressa la nit de dissabte a diumenge per sis empleats de l'empresa de construccions propietat de Juan Iglesias Ferrer. Hi van invertir 18 hores de feina: la superfície de la fossa té uns 40 metres quadrats.

El problema dels cossos

El 1970 les proves d'ADN eren ciència-ficció, i el tractament dels cadàvers, una vegada desestimada per les autoritats espanyoles la seva repatriació a la Gran Bretanya, sobta en comparar-ho amb el que es dóna avui a les víctimes d'una catàstrofe. Fa pocs dies forenses de tot Catalunya van desplaçar-se a la Ciutat de la Justícia de Barcelona per, mitjançant proves genètiques, identificar cada fragment dels cossos dels 13 morts de l'accident de tren de Castelldefels. Tot i els avenços científics, la tasca ha durat ben bé tres dies.

A l'atestat de l'accident, que es conserva a l'arxiu d'Arbúcies, s'exposa que el decés va tenir lloc per "politraumatisme massiu i intens", una forma suau de dir "esquarterament" però repartir fragments de cadàvers equivocats és "poc ètic i probablement delictiu ja en aquella època. Amb els mitjans que hi havia el 1970, que representava la prehistòria de la medecina forense, el cas es va resoldre de manera brillant. Es van reconèixer les limitacions i es va actuar de manera salomònica per evitar identificacions que amb seguretat haguessin estat errònies", considera el director de l'Institut de Medicina Legal de Girona Narcís Bardalet.

Perquè les característiques d'un accident d'aviació, des del punt de vista de la medicina forense, es resumeixen en cossos mutilats, amb fragments repartits per un radi de centenars de metres i sovint carbonitzats, explica Bardalet. Amb una dificultat afegida en cas de víctimes britàniques, recorda el forense: Gran Bretanya no disposa d'una base de dades dactilars de tots els ciutadans perquè els anglesos no tenen carnet d'identitat.

De totes maneres, de poc hauria servir en cas de trobar-se els cossos cremats. Ja en el 2005, explica Bardalet, les identificacions de les víctimes dels atemptats al metro de Londres tan sols van ser possibles gràcies a l'ADN. Fa 40 anys només es podia reconèixer un cadàver desfigurat o mutilat per la dentadura -en cas que hi hagués una fitxa dental prèvia i es pogués accedir a ella, una possibilitat que es complicava per l'origen estranger de les víctimes d'Arbúcies- o pels objectes personals que cadascú duia a sobre.