el drama d´en wiss blanco

L'articulista reflexiona sobre el sentiment de pertanyença que hi ha a Catalunya, analitzant aspectes com la victòria d'Espanya al Mundial

JOSEP LÓPEZ DE LERMA he fet una escapada a San Vicente de Alcántara (Badajoz) on viuen el meu germà gran, en Paco, la seva esposa i les seves dues filles, Margarita i Isabel, amb els seus respectius marits i fills i filla. Previsiblement hi torni a finals de mes. Vaig anar-hi a l'objecte de retornar als seus pares una meva neboda-néta, Alicia, que va passar uns quants dies entre nosaltres i que del Barça és "como mi abuelo Paco", puntualitza. En aquest poble de gran anomenada entre els empresaris del suro de les nostres contrades, el meu germà es "el catalán" i un servidor "el político".
Allí hi va néixer el meu avi patern i també el meu pare, mentre que el besavi ho va fer a Toledo, va cursar els estudis de farmacèutic a la Universitat de Madrid, amb el seu expedient acadèmic conservat a l'Arxiu Nacional (d'Espanya, s'entén), segons que he pogut saber. Per la banda del meu pare dominen els de ciències, en concret els farmacèutics, ja que ho foren el meu besavi, com ja he dit, el meu avi, un germà del meu pare i un cosí germà meu que instal·là farmàcia a Galícia i que ara regenta una filla seva. El meu pare anava per metge, però la sobtada mort dels meu avis el va deixar penjat a les portes del tercer curs de medicina. Mai no et vaig sentir queixar-se de la mala sort. Era el petit de cinc germans.
El sorprenent èxit de "la roja", guanyant el Mundial de futbol, s'ha viscut de manera diferent a Catalunya, segons versió dels almohecines, almuedines (minarete) del país, que a la resta d'Espanya, on "la nostra" era "més nostra", si se'm permet dir-ho així. Tanmateix, em va sorprendre escoltar una conversa de sobretaula, després d'un sopar a Portugal, entre els marits de les meves nebodes.
Coincidien, ambdós, que la victòria marcava un abans i un després respecte de la bandera espanyola. Encuriosit, vaig preguntar-los el perquè d'aquesta valoració, i la resposta fou tan contundent com sorprenent per a mi: Perquè fins ara, la bandera no deixava de ser un símbol de ?franquista enyorat; a partir d'ara guanya terreny la seva simbologia de país modern, democràtic i triomfador. La gent no ha dubtat a posar-la al balcó i a enlairar-la pels carrers, cosa que abans no es feia. S'ha donat un tomb, varen concloure, i s'ha entrat en una altre espai de normalitat.
Ben cert és que a Catalunya l'èxit de "la roja" va fer posar banderes espanyoles als balcons. Afino: A no pocs balcons. De fet, l'"aquest, també" es confrontava amb l'absència quasi absoluta de la bandera espanyola en les cases particulars des
que l'Adolfo Suárez es decidí per pilotar la transició política cap a un sistema democràtic sota els auspicis del rei Joan Carles i el pla de ruta elaborat per Torcuato Fernández Miranda. Entre la presència/absència de la bandera del Regne d'Espanya es filtrava les dues ànimes d'aquest país anomenat Catalunya. Deixem-ho dit i clar: En el saló de casa, sempre presidit pel televisor, dominà l'ànima catalana-espanyola que en cas d'existir, existeix, i al balcó dominà l'ànima espanyola. L'èxit de Tele 5, desplaçant TV3 en audiència, així ho diu.
El sentit de pertinença és tèrbol a Catalunya. Si hem de fer cas al que es diu per les cantonades, està clar que guanya de carrer la pertinença a Catalunya i prou; si observem la participació electoral i els seus resultats, està clar que la majoria de catalans són també i se senten espanyols. Ningú no pot negar que som un país complex amb sentiment mai reconegut d'una certa culpabilitat per no dir la veritat excepció de quan anar a votar qui governarà Espanya es tracta. Els percentatges de votació i el sentit del vot es capgiren segons si les eleccions ho són respecte de les Corts Generals o respecte del Parlament de Catalunya. En aquest darrer supòsit, l'inter històric ens diu que, expressions per quedar bé al marge, guanya el sentit de la responsabilitat ciutadana quan d'Espanya es tracta.
Però, clar, en aquest sofisticat teatre que és la vida, on les circumstàncies constitueixen la nota substantiva i no pas l'anècdota, és on apareix el lloretenc José Luis Blanco, "Josep Lluís" per a TV3, Catalunya Ràdio i l'Avui, el triangle de la oficialitat, dues vegades medallista d'Europa en l'especialitat dels 3.000 metres obstacles. En Wiss Blanco fou més que explícit en el moment d'explicar per què va celebrar el seu triomf amb la bandera del F.C. Barcelona: "Si esculls l'espanyola, uns s'enfaden; si esculls la catalana, s'enfaden d'altres". En Blanco, davant d'un estúpid dilema que uns pocs, però sorollosos, converteixen en signe d'estar amb Catalunya o d'estar en contra de Catalunya, és a dir en nazisme de pertinença, va triar embolicar-se amb la bandera d'un club amb més prestigi mundial que cent-mil "catalunyes" en una incontestable voluntat de sumar i no pas de dividir, de celebrar-ho amb tots i no pas en contra de ningú.
Aquest fet no pot pas passar desapercebut. En Blanco no és només ni tan sols un gran esportista i un dels millors en la duríssima prova de la qual és un especialista, sinó que és un ciutadà de Lloret de Mar compromès socialment sigui organitzant la "Sansi", cursa que aplega milers de participants cada cap d'any, o sigui amb beques per a finançar a joves promeses de l'atletisme. Tanmateix, en el seu propi país, en Blanco s'ha de fer el distret en el moment de triar bandera.
El mateix els passa als jugadors del Barça que tant han fet perquè Espanya s'alcés amb la victòria final a Sud-àfrica: S'han de fer perdonar que integren la selecció espanyola. Aquesta vegada, tantes com gols han fet, que tots han estat obra dels jugadors del F.C. Barcelona, decisius també en les victòries aconseguides.

Ens ho hem de fer mirar! Potser comença a ser hora de plantar cara a tant d'estúpid que corre pel carrer i que és beatificat per l'abans anomenat triangle de l'oficialitat catalana que dóna o treu carnets de pertinença.