Aquest ha estat un estiu de tabarra. No pas perquè els decibels s'hagin incrementat convertint el país en un impertinent xivarri que avala la tesi del nostre pobre nivell de civilitat interna, sinó perquè els actors polítics no ens han deixat de petja. Com si no haguessin estat més que suficients gairebé quatre anys de parlar per no fer res, o quasi, els tambors que ens anuncien temps electorals no han deixat de sonar. Òbviament per deixar un rastre del no-res.

La nostra, en termes doctrinals, és una democràcia representativa. És a dir, una democràcia d'intermediaris i no pas una democràcia on les urnes senyalen el nord de no poques coses, com sovint succeeix a Suïssa o als Estats Units de Nord-amèrica mitjançant consultes directes a la ciutadania sobre moltes de les coses que de veritat els interessa. Unes consultes, val la pena dir-ho, amb tota la seva plenitud juridicoconstitucional. Que vol dir oficials en la seva convocatòria, intervingudes pel poder judicial en el seu desenvolupament i vinculant el seu resultat per al poder executiu. Molt distintes, clar, respecte d'aquelles que s'han practicat darrerament a Catalunya i que porten com a pseudònim l'adjectiu popular. Vaja, com el règim comunista xinès!

Una democràcia representativa, la nostra, que s'ha esbiaixat i molt respecte del seu objecte fins a convertir-se en una democràcia discursiva. No pas, quedi clar, perquè abans de parlar es pensa i allò que es diu es fa de manera argumentada, sinó pel sol fet de restar en un sempre inacabat discurs on guanya aquell que més paraules utilitza per no dir absolutament res de res. És la victòria de verb en versió atea. Ni es creu en allò que es diu, ni es parla per fer-se entendre.

L'acció política d'avui no s'assembla en res a aquella que practicarem els de la "generació de la transició". Avui guanya la paraula; ahir guanyaven els fets. Avui guanya l'avorriment; ahir, guanyava l'engrescament. Avui guanya la promesa per la promesa sabent que les paraules se les emporta el vent; ahir, guanyava el possibilisme de la paraula donada i el raonament del camí a fer i de com portar-lo a terme. S'ha perdut el sentit de la honorabilitat de la política i ha estat substituït per l'acceptació de la deshonra en tota activitat política.

Un error dels més grans comesos mai en democràcia que arriba a qüestionar a la mateixa democràcia. Democràcia per fer què, sento a dir, i l'orfandat de les urnes em diuen que d'escoltar, escolto, i a més que la meva oïda no es troba danyada.

Perquè ara mateix, quan s'apropa l'anunci de la convocatòria electoral per a nodrir de nou el Parlament de Catalunya, la gran qüestió de fons és saber el percentatge de participació que hi haurà. Un interrogant del qual no en sento parlar a cap dels líders polítics del país i que termòmetre és del grau de qualitat democràtica que portem a dins tots plegats. Un interrogant que, sembla, no interessa l'anomenada classe política. Un interrogant l'embrió del qual es troba en la forma de fer política que dirigents i formacions polítiques han portat a terme. Un interrogant que serveix en safata d'or no només l'abstenció altíssima que sembla esperar-se, sinó la mateixa manera d'anar a votar, que molt majoritàriament no serà a favor d'un què, sinó en contra d'un algú. Malament quan les tripes dominen la raó.

Ha estat una llàstima desaprofitar la sentència del Tribunal Constitucional per preguntar-se què s'havia fet de malament. Per interrogar-se sobre si de veritat calia una reforma total de l'Estatut de 1979 o tal vegada des d'aquell text combinat amb l'article 150.1 CE. com ara s'apunta, es podia treure més i a menor preu polític. Per interrogar-se si l'arrogància catalana que acompanyà tot el procediment fou un llast i per interrogar-se si no saber de Dret Constitucional és un atribut o un defecte quan de refer un estatut es tracta. Per interrogar-se si es pot fer camí culpabilitzant permanentment a tercers dels error comesos per un mateix. L'estiu dóna per reflexionar.

Però no ha estat així. S'ha seguit practicant una democràcia buida de contingut i farcida de paraula fàcil. Una democràcia declarativa; sí, de declaracions als mitjans, de declarar per declarar, de necessitat de presència encara que fos des de l'escarni del res no dir o de dir bajanades a dojo. S'ha pretès escalfar motors quan l'única cosa certa per comprovada és que els motors fa temps que no funcionen de tips que estan dels respectius xofers. Deixarem agost i tot em fa dir que seguirem igual. A paraules buides, decibels de més. I un desapareixerà i l'altre seguirà no apareixent en un també inacabable, tot i que justificable, que "s'ho facin!".