Demagògies electorals

JOSE LUIS TORRES Ja sabem que la demagògia, entesa com la pràctica d'oratòria propagandística mitjançant la qual es pretén convèncer els altres, apel·lant a les seves emocions, de la bondat d'una idea o d'una proposta que, analitzada fredament, sol esdevenir frívola quan no irrealitzable, la demagògia, deia, és la companya dels polítics, sobretot quan estan en campanya electoral i a l'oposició, que és quan han de recaptar tota l'atenció possible. Ja és coneguda l'anècdota: Definitivament, si guanyem us farem el pont! Prometia un candidat. Però si no tenim riu! Va contestar un agosarat. Doncs no us preocupeu, us farem també el riu!

Així doncs, amb eleccions autonòmiques al novembre i municipals al maig, sense oblidar que, si els socialistes obtinguessin uns bons resultats en aquests comicis, segons l'"aprofitament de l'èxit" podrien avançar les del 2012, preparin-se per suportar un bombardeig continu amb proclames que tenen moltes vegades la capacitat destructiva de les de fragmentació.

A mi m'agrada en els polítics, ultra les simpaties o antipaties ideològiques amb el que declaren, la claredat, la convicció, la fermesa i, per què no, un punt de duresa, això sí, intel·ligent i, per tant, respectuosa, front els posicionaments dels contraris. I el que no m'agrada són les frivolitats conceptuals, les actituds contradictòries i les declaracions ambivalents, perquè tenim dret a saber quan els polítics han encertat o s'han equivocat, o quan van dir la veritat o ens varen mentir, per recuperar la dignitat de ciutadans que teníem quan no mereixíem uns governants que ens mentissin. Bo, que no m'agraden les demagògies vinguin d'on vinguin.

Dit això, una mostra d'aquesta acceleració electoral ens l'ha donada aquests dies el nostre alcalde que, potser impregnat de totes aquestes reviscudes epopeies empordaneses front els francesos (que si en Simonet, la Rovirada, o l'Álvarez de Castro) s'ha volgut instituir en alcalde de Móstoles diferencial i ha declarat la guerra infrastructural, no només a la Generalitat, sinó també al mateix Estat, en aquest cas espanyol.

Jo no entraré en la picabaralla encetada entre els representants d'aquests dos nivells político-administratius catalans (només falta que se sumi la Diputació que és la titular de la carretera), però no acabo de comprendre aquest afany de mesclar "las churras con las merinas" perquè què hi té a veure el ministeri amb la decisió "sobirana" d'instal·lar una presó, duta a terme pels governs de Barcelona i Figueres sense comptar amb la vegueria gironina? Perquè el que no em puc creure és que hagin estat les Espanyes ucedista, socialista o la pepera les que, durant trenta anys, no hagin volgut que s'obrís l'accés nord de Figueres a l'autopista, sinó que la responsabilitat cal cercar-la una mica més a prop, de la riba esquerra de l'Ebre cap aquí, amb governs de CiU a Barcelona i Figueres i socialistes aquí i al cap i casal.