El més significatiu i irreversible d'aquestes eleccions és el gir cap a la dreta d'aquest Parlament. Un gir contundent. La dreta catalana de CiU i la dreta espanyola del PP sumen gairebé el 70% dels escons del Parlament! El que queda a l'esquerra tampoc és gaire afalagador: hi ha el PSC més socialdemòcrata, més a punt d'escindir-se i més despistat dels últims anys, l'Esquerra Republicana més derrotada i desconcertada dels últims temps i la ICV-EUiA més capità enciam de la seva història.

Queden en la franja de l'anècdota encara, l'espanyolisme lerrouxista de Ciutadans/ciudadanos i l'independentisme radical de SI. Catalunya s'ha quedat sense esquerres verdaderes, cremades en l'exercici del poder, cremades en mil batalles internes. Amb les barbes tallades a Catalunya, les esquerres hispanes ja les deuen tenir remullant-se. S'acosten temps de gran incerteses, certament.

El president Mas es planteja governar Catalunya amb una espècie de política de salvació del segle passat. El poble ha opinat, i el poble és sobirà i savi. El poble ha opinat que la crisi, aquesta crisi que està minant treball, vida i convivència al nostre país, la gestionarà millor la dreta i aquesta decisió és inqüestionable. Però també ho és que els resultats d'ahir tornen el país a 1999. Al moment aquell que CiU i el PP feren i desferen a Catalunya i a Espanya. Fa gràcia que es parli ara de canvi, quan de fet es vol dir retrocés.

El tripartit ha intentat dur durant dues legislatures la política a la via de la reforma amb guanys socials que enyorarem a mida que es vagin perdent si s'acaben perdent com és de témer; la via que s'obre demà és la de la contrareforma. Fins on? L'esquerra tornarà paulatinament a l'oposició i als carrers, certament. És d'esperar que amb la lliçó apresa, amb més determinació, amb més força i amb més unitat.