En època de crisi, a tothom li toca estrènyer-se el cinturó. El problema és que a uns els toca més que als altres, i als que més toca sol ser sempre als que ja fa anys que el duen ben cenyit. Un clar exemple són les persones que es poden acollir a la llei de la dependència, privilegi que tenen només els ciutadans que, a més de pocs recursos econòmics, no es poden valer per si mateixos. Un decret-llei del passat 20 de maig que tenia per motiu reduir el dèficit públic, va establir que les prestacions econòmiques derivades d'aquesta llei podrien ser ajornades i abonades fins a un termini de cinc anys en casos de cures en l'entorn familiar. Dit més clarament: les ajudes de la llei de dependència es podran pagar a termini, cosa que en la pràctica -atesa la delicada salut dels que l'han de percebre- significa que quan cobrin el que els pertoca potser es trobaran ja un parell de metres sota terra.
Hi ha molts exemples d'aquests casos, i el que hem triat és il·lustratiu però no singular. A Josep Gironès, veí de Girona, se'l va reconèixer com a persona dependent després de diverses revisions mèdiques que van constatar que tenia dificultats d'equilibri i coordinació, greus problemes circulatoris així com genitourinaris, a més de pràcticament no veure-s'hi gens. El grau de disminució total de les seves capacitats es va estimar del 82%, i el 9 de juliol se li reconeixia una prestació econòmica de 337,25 euros mensuals «per cures en l'entorn familiar», ja que seria el seu únic fill, Joan Gironès, qui se'n faria càrrec.
Josep Gironès va morir l'abril de 2010, nou mesos després de ser reconegut com a dependent, sense haver rebut ni un sol euro dels que que se li havien promès. No només això, sinó que en una mena de broma macabra el seu fill va rebre el passat 13 de desembre una notificació de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials informant-lo que els 3.099,80 euros a que el difunt tenia dret -l'administració es va preocupar de comptar la xifra total que li corresponia pels nou mesos i pocs dies que va sobreviure entre ser declarat dependent i la seva mort- es pagarien a terminis: el primer 20% el mes de juny de 2011, un altre 20% el gener de 2012, un 20% el gener de 2013, un 20% el gener de 2014 i el restant 20% el gener de 2015. D'aquí a poc més de quatre anys, els hereus de Josep Gironès acabaran de cobrar el que l'Estat va prometre al seu difunt pare... quan encara era viu. Per descomptat, tot i la postergació del pagament, els afectats no tenen dret al més mínim interès de demora. El fill, Joan Gironès, explica indignat que «així és com tracta actualment l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials les persones a les quals des de fa temps se'ls deu d'una prestació econòmica per dependència i han tingut la mala llet de morir-se». «No sé si el meupare es va morir de fàstic o per no veure aquestes misèries», explota Joan Gironès.
Més paperassa
L'odissea encara no ha finalitzat. Si ja va haver d'acompanyar el pare a revisiona mèdiques i ajudar-lo a omplir tota la documentació necessària per ser declarat dependent -«mesos de feina», recorda- ara ha hagut de tornar a començar amb la paperassa per rebre els 3.099,80 euros que corresponien al seu pare, ja que a més de ser el fill, en va ser el cuidador durant els nou mesos. Finalment ho ha aconseguit, però està convençut que «ho posen tan difícil amb l'esperança que molta gent prefereixi renunciar als diners».
«És indignant llegir a la premsa el que cobren els polítics i les jubilacions que tenen quan deixen el càrrec, i al mateix temps veure de primera mà de quina manera es regategen els diners a què tenen dret els més necessitats», lamenta Joan Gironès. «I tot això, amb governs teòricament progressistes», afegeix.
