Quan en Said va arribar del Marroc a Girona, l'any 2005, mai s'hauria imaginat que sis anys després acabaria vivint en un cotxe i havent de rebuscar dins dels contenidors de deixalles alguna cosa per poder vendre. A més, no sempre hi ha sort: la forta crisi ha fet que cada vegada hi hagi més contenidors «nets», ja que creix el nombre de persones que cada dia els obren un a un a la recerca d'objectes que no estiguin massa degradats i que encara es puguin revendre per aconseguir cinc o deu euros. Vint, si hi ha sort.
El «circuit» de recollida als contenidors no es limita només als barris perifèrics, sinó que al centre, ple de botigues i veïns amb un elevat nivell adquisitiu, també és un bon lloc. En Said, per exemple, troba un mòdem d'ordinador en un contenidor de plaça Catalunya. A la bossa també porta una planxa -amb l'esperança que encara funcioni- i algunes peces de roba que ha recollit prèviament. «Acostumo a recollir sabates, roba, electrodomèstics que encara funcionen, utensilis de cuina... a vegades costa de creure tot el que es llança i encara es pot fer servir», explica.
D'aquests objectes en treu, explica, entre cinc i vint euros per peça, en funció de quin sigui el seu estat. Però aconseguir un bon «botí» requereix unes quantes hores de ruta i, sobretot, d'imaginació a l'hora de cercar contenidor que no estiguin molt buscats, ja que són conscients que cada cop hi ha més persones-la gran majoria homes- que tenen aquest modusvivendi. «Cadascú de nosaltres segueix la seva pròpia ruta i es busca la seva sort», indica Said.
Sense feina i sense ajuts
Però, què l'ha conduït fins a aquesta forma de guanyar-se la vida? «Vaig estar treballant durant tres anys, però al final em vaig quedar sense feina i ara porto tres anys sense feina i sense ajudes», assenyala Said. Com que, afegeix, té quatre fills a qui alimentar al Marroc, va decidir que no es podia passar més temps sense fer res i per això va començar a recórrer els contenidors. «És molt millor això que no pas fer mal a la gent, robar o traficar amb drogues», indica. «Jo no faig mal a ningú, només recullo tranquil·lament el que l'altra gent no vol», explica. I quantes hores li requereix al dia aquesta «feina»? Doncs depèn: «Depèn del que recullo i el que em pesen les bosses, de si em fan mal els peus...», assenyala. Els guanys, però, continuen essent mínims i per això ara mateix en Said viu en un cotxe. «El que guanyo no m'arriba per pagar-me una habitació», reconeix.
No hi ha estadístiques de casos com el d'en Said, de gent que recorre els contenidors per sobreviure. Però és cada cop més comú veure homes carregats amb bosses i removent, a vegades amb un pal d'escombra, les deixalles de dins del contenidor. En alguns casos, amb prou feines parlen l'idioma, però de fet tampoc els fa falta.
Si preguntes a en Said, evidentment que li agradaria tenir una feina i no haver de seguir amb aquesta rutina. Però tampoc es queixa: «Tinc quatre fills per alimentar i prefereixo no posar-me en problemes i que em facin marxar d'aquí. Jo no em poso amb ningú», retiera. I s'allunya, bosses en mà, a la recerca de més petits «tresors».
