Estic desconcertat. Ni abans, quan per decret imposaren la "setmana blanca", ni ara, quan anuncien que per decret la suprimiran, he arribat a copsar el perquè d'una cosa i de la seva contrària. Observo amb preocupació paulina que en mans de quatre papanates ens trobem, els quals, per no saber, ni saben explicar-se i, encara menys, fer-se entendre. A més a més, observo que aquí el debat es fa a l'entorn ?d'una setmana de festa escolar en comptes de portar-se a terme al voltant de què fem per deixar de ser furgó de cua en matèria educativa a la Unió Europea i a tota la OCDE. Em dic si, com en altres matèries, no ens hem agenollat davant del contagiós escenari de l'obscena mediocritat dels que diuen que ens governen, siguin els d'abans o siguin els d'ara, atès que m'és igual el conseller Ernest Maragall que la consellera Irene Rigau. M'és igual perquè ambdós tenen mentalitat estatista i perquè ambdós estan més guapos quan callen que no pas quan parlen. A fi de comptes, en els seus res??pec-?
???ti?us orígens polítics, idèntics, s'hi troba el cordó umbilical que els uneix com a membres destacats de la Internacional Papanates creada pel tàndem Jordi Barbeta-Quim Monzó.
He bussejat a Internet amb l'objectiu de trobar el perquè ?d'una decisió com aquesta d'aturar el calendari escolar i no he trobat cap altra explicació que la tradicional sobre l'allargada de les vacances d'estiu. Si la memòria no em falla, sobre això se'n ve parlant abans de que jo anés al parvulari del Cor de Maria, al mateix carrer on vaig néixer, el de la Creu de Sant Feliu de Guíxols, al número 37 de llavors. És un debat recurrent que el conseller Maragall va intentar solventar escapçant una setmana de juliol i col·locant-la amb suaus pinces quan el Carnestoltes arriba, per poder dir que mai més serà tant llarg el període que va d'un curs docent a l'altre. Naturalment, una jugada com aquesta, que no està a l'alçada del coeficient intel·lectual del gran Gari Kasparov, situat en 190, no pot fer escac i mat a la vella qüestió, sinó només aldarull mediàtic i poca cosa més, que és el que va succeir aleshores i el que ha succeït ara. Com sempre, allò que tan encertadament es pregunta el notari López Burniol respecte de l'actual generació política amb "mando": Seran mediocres o seran febles? Que em dispensi l'amic Juanjo, però jo mai no m'he plantejat aquesta antítesi perquè entenc que tot mediocre és feble i que ser feble és conseqüència de ser mediocre. De Churchill només en surt un cada segle, o més, i Catalunya no n'ha donat mai cap de Churchill potser perquè, resseguint una sentència del britànic, la fallada del nostre país consisteix en què els seus homes i les seves dones no volen ser útils, sinó només importants. Vegis, a títol d'exemple, els tristos i vacus comunicats emesos per la societat civil organitzada (i amb subsidi inclòs) al voltant de l'afer Ryanair, que caca s'ha fet a les calces a l'hora de plantar cara al que mana.
Si el venerat Josep Pla es trobés entre nosaltres, primer potser aniríem millor i, segon, ens preguntaria allò tan savi de qui ha pagat la festa. Si volguessin donar-li resposta, aquesta consistiria en "tothom", per esplaiar-nos després dient-li que aquest pronom inclou els contribuents (ja que han sortit diners del malmès pressupost de la Generalitat de Catalunya), els ajuntaments, que s'han vist obligats a improvisar colònies a càrrec de l'erari públic, els pares (que s'han hagut d'espavilar, bé deixant d'anar a treballar o bé pagant colònies, excursions i cangurs) i els avis (que és el recurs fàcil dels pares quan no saben què fer amb els seus fills). Els mestres, en general, i han fet bé, els han dit que qui vulgui beure rom al mig del curs escolar, que se'l pagui de la seva butxaca i que amb ells no comptin per fer l'ase; el sector de l'hostaleria, sobretot el de l'esquí i el rural, han fet un "petit agost" i, com sempre, els alumnes han estat els més perjudicats al trencar-se l'hàbit de l'escola, de l'institut i de l'aprenentatge. Per la seva part, la majoria d'Ampes han fet el que els correspon: posar a parir l'administració educativa... una vegada més!
Resultat: Tothom emprenyat, més despesa pública inútil per in?e???ficient i cap pujada d'esglaó en la qualitat de l'ensenyament. Em pregunto: Si tot això ho haguessin de pagar de la seva butxaca els consellers de la cosa, ho hagués decretat un i ho hagués mantingut l'altre, encara que ara se'n desdigui? No, ni bojos, com es diu en llenguatge col·loquial. Doncs si no és així, hom té tot el dret de dir-los que se'n vagin a casa a retallar i a col·leccionar els acudits del nostre ninotaire, en Bergé, que millor no els podria anar. Si res més no, ens ajudarien a no prendre tantes aspirines.
