Joan Carles Muñoz i Núria Ginesta són, respectivament, enginyer de mines titulat per la Universitat Tècnica de Berlín i professora de didàctica musical llicenciada a l'Argentina. Són, a més, i és una circumstància que ara mateix marca les seves vides, espanyols -catalans- retornats de l'Argentina. Ell hi va viure des del 1982 fins al 2008. Ella hi va nèixer, filla d'exiliats catalans de la Guerra Civil. El 2008 van decidir tornar. El fet de viure a l'Estat, en concret a Lloret de Mar, sota aquesta tipificació administrativa els és un problema. «Ni tan sols ens poden expulsar, perquè som espanyols», ironitza aquest matrimoni de 68 i 51 anys respectivament, que tenen una filla adolescent. Joan Carles i Núria no passen gana perquè prenen menjar de Càritas, però fa tres anys que s'estavellen contra el mur de la burocràcia per accedir a la pensió a la qual ell té dret en tant que jubilat, i per aconseguir homologar els títols universitaris d'ella de cara a poder treballar com a professora de música o de català.
Perquè Núria, que va trepitjar terra catalana per primera vegada quan ja era una dona adulta, parla un català perfecte, herència d'uns pares que van refer, en un país d'ultramar, una vida trencada per la guerra fonamentant-la en la vida i la cultura del seu lloc d'origen. Joan Carles, nascut a Barcelona però que va créixer a Madrid, el va aprendre d'ella i ara, a Lloret, va a classe per acabar de dominar-ne la gramàtica. Entre tots dos van impulsar l'Agrupació Cultural Catalana de l'estat argentí de Mendoza, fundada el 1987. Van ser anys de viatges pagats per la Generalitat per donar xerrades a Catalunya, de fotografies amb Jordi Pujol, de projectes culturals: corals que interpretaven El Cant dels Ocells a Buenos Aires, exhibicions d'esbarts i castellers a municipis de l'Argentina -«els catalans van deixar de ser gallegos»-; de cartes del secretari de Presidència Josep Nubiola anomenant Núria «estimada amiga».
«Catalunya era cada dia a la premsa gràcies a nosaltres». Joan Carles mostra desenes de fotocòpies d'articles. Mentrestant, ell es guanyava molt bé la vida empleat a grans empreses, impartint classes de Mineralogia a la Universitat Nacional de Cuyo, treballant a les ordres del primer ministre Eduardo Bauza. «Eren els temps del déme dos», recorda l'enginyer; el peso era fort i l'Argentina pujava, les perspectives eren infinites: «preguntaves el preu d'una cosa, et deien mil dòlars, i la gent deia déme dos». Era la broma popular d'un país que a partir del 2001 veuria a la seva classe mitja presonera del corralito. Ells no en van resultar tampoc indemnes, però durant la dècada del 2000, l'Agrupació Catalana de Mendoza s'encarregava de distribuir medicaments que els enviava la Generalitat per a catalans sense recursos residents a l'Argentina. Els medicaments arribaven a Mendoza gràcies als contactes que l'enginyer tenia a la duana: «si marxàvem, deixàvem morir la gent».
El 2008 es van preguntar, i si tornem? Ho van fer al setembre. Joan Carles ja tenia 65 anys i s'enyorava. Ella esperava seguir exercint com a professora musical. Van recopilar la documentació -ella trasllada el seu currículum amb un petit carretó de la compra- i van venir cap aquí amb els pocs estalvis rescatats de les finances agonitzants de l'Argentina. Cap a Europa, el paradigma de l'estat del benestar. Cap a Lloret, on ell estiuejava de petit. Aquí «fem coses molt maques»: de la mà de l'entitat Multicultural de la Selva han fundat una coral, un grup d'havaneres i es preocupen que els nens fills d'estrangers coneguin les seves cultures d'origen i alhora la catalana. Fins i tot l'Ajuntament els ha donat una placa. Però el seu problema principal és menjar i poder pagar el lloguer. Joan Carles va veure com el Ministeri de Treball i Immigració li retirava la pensió assistencial d'ancianitat per a espanyols retornats ja que reunia les condicions per sol·licitar una pensió no contributiva a la Generalitat. En tramitar-la, li van fer saber que, a parer de l'Administració autonòmica, no acomplia els requisits. Després d'informar-se bé, li van dir que sí, però que l'expedient trigaria en tramitar-se «entre quatre i vuit mesos». No cobra res des de l'octubre.
Ella cobra un subsidi. «Però el que volem és treballar! Com pot ser que es trigui tres anys en convalidar un títol, entre quatre i vuit mesos per a mirar un expedient administratiu? Jo sóc professora de català i de música i aquí a Lloret en falten, però no puc donar classes perquè no tinc títol; ell té molt per oferir, com és que ningú no ho aprofita?» es pregunta la dona; que a causa de la seva edat també té problemes per accedir a una feina no qualificada. Els pregunto que si per ells, persones amb recursos culturals i formació acadèmica, els és tan difícil trobar l'encaix en el sistema, com deu ser per als immigrants gairebé analfabets. Núria aplica el tic intel·lectual i creu que ha de ser «molt difícil», però els traeix la idea que els nouvinguts no espanyols tenen més ajuts. «Ens van dir que els llibres de l'escola només es paguen als de fora»; la seva filla estudia amb fotocòpies, no van poder comprar un material que pujava a 400 euros.
