Deia Santa Teresa de Jesús que veia transcorreguda una hora de la seva vida i es creia una mica més a prop de Déu. Afortunada ella de viure a Àvila i no a la plaça Catalunya de Girona, on si la seva proximitat amb el Senyor depengués de veure transcórrer les hores, acabaria arrossegant-se pel pecat. Mentre a Àvila –si hem de fer cas dels èxtasi als quals la Santa arribava– els rellotges plaça Catalunya i cinc segles més tard, ningú no es pot apropar a Déu. Al menys, a la manera teresiana. El rellotge de carrer no funciona de dia, i només quan el sol es pon es digna dirigir-se als ciutadans per informar-los de l´hora i la temperatura a la que es troben.
Un rellotge noctàmbul? Més senzill que això. O més complicat. Quan l´ajuntament va decidir renovar els rellotges de carrer i canviar els antics –en els que els números anaven caient un a sobre l´altre, una ordinariesa en ple segle XXI– per uns de digitals, electrònics i lluminosos, Girona va entrar en la modernitat... encara que fos per la porta del darrere. Aquests rellotges necessiten subministrament elèctric per a funcionar, i l´única manera de proporcionar-n´hi al de la plaça Catalunya és connectant-lo a l´enllumenat públic. Per tant, només quan s´encenen els fanals a la ciutat, s´encén també el rellotge. Fins a la nit, els veïns viuen en la inòpia (cert és que algú podria argumentar que tothom disposa de rellotge o de telèfon mòbil i no li cal un rellotge de carrer, però en aquest cas també ens hauriem de preguntar per quina raó existeixen aquests artefactes antiestètics a la ciutat).
No és l´únic cas de rellotge peculiar, perquè el de l´entrada a Girona pels jutjats –encara dels antics– sol marcar habitualment les 0:00, és a dir les 12 de la nit, així estigui caient un sol que esquerdi l´asfalt.
Curiosament, la resta de nous rellotges de Girona –plaça Poeta Marquina, davant de l´Hipercor, etcètera– funcionen dia i nit. La raó és que estan connectats a la xarxa elèctrica dels semàfors, aparells que funcionen també durant les hores diürnes... de moment i fins que els responsables municipals decideixin connectar-los a l´enllumenat públic. La mala fortuna ha volgut que no hi hagi cap semàfor a prop de la plaça Catalunya, així que l´única opció que restava era sincronitzar-lo a l´horari dels fanals, amb el resultat de tots conegut i per a enuig de més d´un comerciant i veí de la zona: un rellotge que no marca les hores. El somni del gran Lucho Gatica fet realitat («Reloj no marques las horas porque voy a enloquecer, ella se irá para siempre cuando amanezca otra vez») però a la inversa, perquè quan no les marca és de dia.
Qui sap si amb els anys la llegenda –que com la nostàlgia tot ho transforma a conveniència– explicarà que el nyap de la Plaça Catalunya no va ser tal nyap sinó l´obra d´un enamorat que com Gatica no volia que el temps passés per restar sempre a prop de la seva enamorada. Podria ser.
Però fins que aquest dia no arribi, fins que a a més de les d´en Gerió i la Cucullona s´expliqui també als turistes la llegenda del rellotger enamorat, els gironins hem agafat per mèrits propis el relleu dels habitants de Sant Pol. Molt riure´ns d´ells –«Sant Pol: quina hora és?»– perquè van col·locar un rellotge de sol sota cobert per protegir-lo de les inclemències del temps, però els gironins en posem un d´elèctric a un lloc on només hi ha connexió elèctrica de nit: «Girona: quina hora és?».
