RESUM
el país i la seva gent

Responsabilitat, indiferència i indignació

 
Responsabilitat, indiferència i indignació
Responsabilitat, indiferència i indignació  

Davant la presa de possessió dels nous càrrecs electes, l'articulista reflexiona sobre el paper dels futurs regidors i lamenta la baixa participació a les eleccions municipals

JOSEP LÓPEZ DE LERMA Avui, dissabte, prenen possessió dels seus càrrecs de regidors els electes del 22-M, excepció feta de Barcelona i de Girona. Alguns ho faran sota la fórmula prevista per la llei i d'altres hi posaran l'infantil distintiu que ho fan "per imperatiu legal", l'inventor del qual fou Herri Batasuna, facció d'ETA, quan va obtenir una minsa representació al Congrés dels Diputats. Ho dic perquè la memòria cada vegada és més volgudament curta per a les noves generacions i això de fer de pijoprogre, quan la democràcia es troba sortosament estabilitzada, surt tan barat com proporcional és a l'escuma d'autocomplaença que genera a l'estil d'un orgasme onanista de qualitat zero. Les coses, pel seu nom.
Com té dit l'amic Quim Curbet en aquestes mateixes pàgines, vivim en la societat de la indiferència i, probablement, per aquesta raó, ens sorprèn que la indignació agafi cos i disposi d'expressió real. Seguint la coneguda tesi d'en Lluís Foix que la democràcia és crisi permanent o no és democràcia, estic d'acord amb el llegit columnista del Diari de Girona quan diu que sempre és millor la indignació que la indiferència, ja que "la primera ens fa moure i la segona ens manté asseguts indolentment al sofà de casa". Ben cert, perquè una abstenció de l'ordre del 41,68% en el conjunt de la demarcació de Girona més un 3,8% de vots en blanc ens parlem tant de la crisi del sistema, com diu en Foix, com de la comoditat de veure-ho tot des del sofà de casa, com diu en Curbet, sense fer res per canviar les coses. En el supòsit de la ciutat de Girona, on la participació no arribà al 50%, el tantsemenfotisme dels que tot els sembla tant bé com malament, en una contradictio in terminis perfecte, és elevadíssim i altament preocupant. M'atreveixo a dir que a major benestar, menor preocupació pel comú. Malaltia.
Tanmateix, avui prenen possessió més de mil nou-cents regidors en dos-cents vint municipis, xifra que ens parla que no tot és indiferència ni tampoc tot és indignació expressada, ara per ara, en campaments de tuti-frutti inclosa la pudor i la merda, com ara aquest de la gironina plaça de Catalunya. Aquests gairebé dos mil regidors, encapçalats pels seus respectius alcaldes, es disposen a ocupar-se del nostre present i del nostre futur col·lectiu i hom ha de suposar que volen fer-ho dignament, sense cap altre profit individual que no sigui la tranquil·litat de consciència. Té mèrit en si mateix, però encara molt més quan en Màrius Carol, basant-se en les anàlisis sociològiques dels darrers anys, ens recorda que la distància entre el poder polític i la ciutadania es fa cada dia més gran i que els polítics ja són el problema del país, avui. Per això, al costat de la indiferència i al costat de la indignació, s'ha de posar la responsabilitat que voluntàriament assumeixen avui el regidors (i els alcaldes) que prendran possessió, no fos cas que ens n'oblidéssim.
La regeneració democràtica, més enllà de la gestió diària de les nostres ciutats i viles o de la mateixa legislació, és una necessitat peremptòria per a tots aquells que creiem en un sistema que és sempre perfectible, ni que sigui per definició. "La democràcia es queda en blanc", diu aquest interessant intèrpret de les urnes que és en Carles Castro, quan observa i examina l'increment simptomàtic dels vots blancs i dels vots nuls recollits en les actes d'escrutini. En les immediates eleccions, les municipals, aquesta tipologia de vot assolí una xifra rècord a Espanya i a Catalunya que posa en solfa el desencís d'electors vers els grans partits, els quals, ¡oh, sorpresa!, aquesta vegada ni tan sols han parlat de l'abstenció registrada ni menys del vot oposat, molt conscient per meditat, integrat pels nuls i els blancs. No val amagar el cap sota l'ala dient que tothom és lliure tant per anar a votar com per no anar-hi. Essent cert, es fa precís una aturada en el camí per analitzar i treure conclusions d'aquest comportament que va a més, si és que de veritat no volem arribar a una situació com la que ha descrit l'Antoni Puigverd, la d'una "democràcia sense ànima".
Avui, però, cal agrair tant als electes com els que no ho foren el seu esperit de servei i el seu compromís vers la societat, i cal, també, desitjar bona navegació a tots aquells que als ajuntament s'hi trobaran, essent govern o essent oposició, atès que les dues feines són importants. A la indiferència i a la indignació, alguns hi han oposat l'exercici de la responsabilitat cívica. Així que bon treball, i gràcies.

Enllaços recomanats: Premis cinema