Abans-d'ahir mentre esperava el tren que el portaria a Barcelona des de Flaçà, prop de casa seva, Colomers, va morir víctima d'un infart Carles Navales.

El seu amic -comú amic- Gómez Acosta, l'esperava a un dinar, al qual mai no arribaria. Tampoc ens podrem trobar a principis de juliol a Palamós amb uns altres amics comuns, com havíem quedat dijous passat al meu despatx, per dinar i xerrar.

Dijous de la setmana passada vàrem parlar una llarga estona. Del passat, de les vagues dels anys 70, d'algunes persones que ens han deixat, de la situació de l'economia, el futur del país, de la seva revista La Factoria,É d'amics comuns, de la nostra estimada CornellàÉ

Vaig conèixer Carles Navales, quan ell -només uns pocs anys més gran que jo- ja era un líder sindical reconegut de Cornellà i el Baix Llobregat, en els darrers anys del franquisme. Ell treballava a ELSA,una empresa del vidre desapareguda fa anys, situada a pocs metres de l'institut en el qual jo estudiava batxillerat nocturn.

La veritat és que en aquests anys del tardofranquisme la majoria de persones que teníem un compromís social i polític ens coneixíem, perquè tampoc érem tants.

Anys més tard, en Carles fou el primer secretari general de CCOO del Baix Llobregat en la legalitat, després d'haver estat líder en la clandestinitat i d'haver passat fins i tot per la presó Model, l'any 72. Fou el líder indiscutible de la vaga general del 74 a la comarca, que va fer història.

Vàrem coincidir més tard, l'any 1983, a l'Ajuntament de Cornellà. Jo havia estat candidat a l'alcaldia pel PSC, ell regidor del PSUC, partit en el qual va militar fins a l'any 1984.

El 1987 formà part de la candidatura socialista que jo encapçalava i que va obtenir la primera majoria absoluta. Regidor de Cultura, en aquell període.

Gran amant dels llibres, del cinema, del teatre, i també del circ, com ens diria l'amic Genís Matabosch.

Va treballar per projectar culturalment Cornellà amb festivals que s'han consolidat (Festival Internacional de Pallassos, Festival de Flamenc, Nit de Reis) i la va dotar d'infraestructures culturals (Auditori, Museu, Can Mercader, ...)

Editor i director de la Revista La Factoria, referent per a una generació de baixllobregatins, en els darrers anys havia tornat a exercir de periodista, al Diari de Girona, La RazónEl País, recordant aquells inicis dels anys 70 en què fou corresponsal de La Vanguardia, o col·laborador del desaparegut El Pensamiento.

Amb la seva mort desapareix una persona que fou referent sindical en una comarca obrera com el Baix Llobregat dels anys 70. Amic dels seus amics, amant de la tertúlia, però també de l'anàlisi crítica i rigorosa, des del compromís.

Malauradament no podrà veure com el seu fill Gabriel comença el seu primer any d'universitat, com ell hauria desitjat.

Molts el recordarem agraïts per la seva amistat, pel seu suport desinteressat, pel seu exemple.

Fins sempre Carles!