Cada vegada tinc més clar que "el" problema de Catalunya és que no sap governar-se. De fet, no n'ha sabut mai i potser tampoc no en sabrà en un futur. És com un estudiant que es troba a tercer de medicina sense haver passat per la llar d'infants, haver superat els estadis de primària i batxillerat i, per postres, haver llogat a un tercer perquè el substituís a la prova d'accés a la facultat. Observin sense passió: la nostra és la història d'un esforç econòmic continuat sense disposar d'estructura estatal i la nostra és una història que, quan es disposa de cert marge d'autogovern, les apostes sempre han estat equivocades respecte de cap a on bufa el vent. Apuntin: la Diputació del General versus Monarquia, la inversió feta en favor d'un pretendent al tron espanyol que ens abandona, al costat d'Anglaterra, per rebre en herència un regne millor i un Estatut d'Autonomia redactat i aprovat marginant la força política que assegura l'alternança i que, com un bumerang australià, ens retornen escapçat. Fins on jo arribo, la història del poble català és calcada a aquella llarga temporada dels israelites donant voltes i més voltes pel desert per no anar enlloc. La diferència es troba en què ells es consideren poble elegit per Déu i nosaltres ni tan sols ens hem plantejat aquesta intel·ligent sortida per amagar el desastre col·lectiu que som.

Entre aquest dimecres i aquest dijous passat hem estat notícia arreu del món a excepció d'alguns indrets perduts de la selva amazònica. Notícia en blanc i negre, s'entén, perquè és patètic que el president de Catalunya hagi d'arribar al Parlament en helicòpter perquè quatre poca-soltes mal comptats han pres literalment els accessos a aquesta institució i l'han segrestada, i ell no ha sabut donar l'ordre de fer dissabte. Catalunya, els recordo, es una regió del món occidental que ofereix un producte interior brut harmonitzat per habitant del 118,7% enfront de la mitjana europea del 101,2%; és a dir, en la variable que s'utilitza com a indicador del nivell econòmic d'un país, en aquest cas en referència al conjunt de la Unió Europea, Catalunya es situa 17,5 punts per damunt de la mitjana d'una regió mundial qualificada com a rica. Econòmicament és així; políticament és una altra cosa atès que Costa d'Ivori pot anar per damunt nostre i Zimbabwe també. Per descomptat, amic Albert Soler, Cuba té més sentit d'Estat. En això, puc donar-te la raó.

Perquè els fets del 15-J en versió catalana, responen a la causa, entre d'altres, que mai no ens hem cregut un paradigma bàsic per elemental de l'Estat: la seva força coercitiva. En el llarg trànsit cap a la perfecció de la coexistència humana fins a diluir-la en allò que anomenem convivència, la nostra espècie va atribuir en exclusiva a l'artefacte del govern col·lectiu l'arbitratge de les misèries que li són pròpies. Per un costat, la regulació mitjançant les lleis; per l'altre, la repressió policial davant de la ruptura arbitrària de les normes; i, finalment, l'arbitratge en forma de tribunals de justícia. La força coercitiva és un element substancial de l'Estat, com diuen tots els llibres sobre Teoria de l'Estat i confirma la Història. Quan l'Estat és democràtic, el Dret limita aquesta força coercitiva, ben cert, però també la legitima.

Doncs bé, com que a Catalunya, en els últims vint o més anys, qui ha determinat la correcció política, segons els seus sempre canviants interessos, ha estat la Internacional Papanates, i això és sabut fins i tot a Luo Xian Guo, el resultat és que mentre la gentussa es fa amb el carrer, els diputats redacten amb cara regirada i mà tremolosa un comunicat pro democràcia el contingut del qual ha superat amb escreix tots aquells que va fer CCOO sota la llum dels quinqués en temps del general Francisco Franco. Tot plegat un ridícul espantós que inclou l'oferiment per part del Govern d'Espanya de forces de l'ordre públic, Policia Nacional i ?Guàr?dia Civil, per si el Govern de Catalunya no en fa prou amb els Mossos d'Esquadra. No es pot negar que la imperial Castella, imperial perquè imperi tingué quan Catalunya només tenia camps de patates, disposa de saludable ironia d'Estat per a collonar-nos quan els ho posem en safata. No sé perquè ens va servir allò dels almogàvers, tan ben descrits per Bernat Desclot.

Escoltin: hem consentit mediàticament tots aquells que han ocupat carrers i places, tots aquells que han envaït universitats i han trencat aparadors, tots aquells que s'han manifestat de manera violenta en nom de la democràcia... i hem criminalitzat la policia! Som una colla de llampats que hem invertit el sentit de les coses. Els mateixos que fa quatre dies colpejaven dialècticament el conseller Felip Puig i demanaven la seva dimissió per haver desallotjat la Plaça de Catalunya de Barcelona el dia abans de les eleccions municipals, aquests dimecres passat li suplicaven, "si-us-plau", protecció. Definitivament, ens governa la Internacional Papanates, aquella que quan veu un western de l'època diu que el dolent és el xèrif i el bo l'assassí. El "revisionisme històric", un joia de la corona comunista, ha fet possible que, en democràcia, els legítims representants del poble hagin estat perseguits, insultats i maltractats per una minoria que, en el seu gruix, són quatre malacostumats més dos de consentits pel mateix sistema que pretenen substituir. A què esperen el senyors i les senyores diputades, inclòs en Joan Boada, per subscriure una moció revisionista del revisionisme que d'una vegada per totes digui que la policia és garant de les llibertats i no ninot dels papanates i que ni les places ni els carrers s'ocupen sense autorització prèvia?

(Ah, que no se m'oblidi: en aquest transitat trànsit de canvi de govern a la ciutat de Girona, senyora Pagans o senyor Puigdemont: a més d'intercanviar-se notetes i carpetes, en mig de flashos, podrien "netejar" la Plaça de Catalunya, o hem d'arribar a veure l'espectacle d'una presa de possessió de regidors electes amb la Plaça del Vi "ocupada" mentre els escridassen sota el rètol Avui la democràcia és el carrer?)