Catalunya ha viscut un nou brot iconoclasta i un nou moment (breu) anàrquic. Tot plegat té el seu precedent històric. En diversos moments de la història de Catalunya del segle passat ja hem viscut com la iconoclasta tendència a trencar el mirall de la societat s'imposava a l'ordre civil i les llibertats públiques. En el nostre clatell col·lectiu tenim l'alè dels fets de maig de 1937, els moviments anarquistes dels anys vint i trenta. La resposta apropiada és la de la garantia dels drets civils i l'ordre públic i la de la delimitació de la discrepància (si cal, ferotgement antagònica i dura) dintre dels perímetres del respecte a les normes de la democràcia. La temptació equivocada seria la resposta en forma de "contrarevolució". El que ens convé ara és lideratge i pau civil. Si convé, és clar, utilitzant la força de la imposició de l'ordre a través de la policia democràtica. Després de quaranta anys de franquisme, la policia democràtica s'ha hagut de guanyar el respecte -molts cops injustament en el cas d'una policia de nova planta com la catalana- amb un plus d'esforç i un menys de presumpció de bondat dels seus actes. Dels fets de dimecres, en surt, segurament un mandat reforçat a la policia democràtica perquè exerceixi les seves funcions.

Cinc setmanes després de la seva irrupció a Madrid, el moviment antipolític espanyol ha entrat en ruta de col·lisió amb els sentiments i l'opinió de la majoria dels ciutadans. Després d'uns primers moments de lleugera empatia amb un fenomen que, en aparença, aportava aire fresc, la deriva violenta i antidemocràtica dels anomenats indignats és avui motiu de rebuig. Els fets han donat la raó als que des del primer dia vam mantenir una actitud d'alerta i suspicàcia davant d'un moviment que creua i barreja propostes de reforma -interessants algunes d'elles- amb una inacceptable impugnació moral del sistema parlamentari.

Alguns vam parlar des del primer dia de "moviment antipolític" i alguns en el món periodístic i presumptament intel·lectual van caure en la temptació de voler donar-nos lliçons de política i de moral. Malauradament, els fets ens han donat la raó. El moviment antipolític ha intentat segrestar al Parlament de Catalunya, agredint als seus diputats i escarnint a la institució bàsica de la nació catalana.

Vivim temps confusos i esvalotats. Els mitjans de comunicació odien l'avorriment. I els nous mecanismes electrònics de relació social es basen en un frenètic intercanvi de senyals i emocions. Des d'antic, les novetats mitiguen l'angoixa de l'existència. I en èpoques de crisi, la necessitat d'esdeveniments nous pot esdevenir una patologia. El moviment 15-M, mimat per diversos mitjans de comunicació i d'una manera molt especial per les televisions públiques espanyola i catalana, semblava canalitzar part del malestar social acumulat per la crisi econòmica, fins que el joc s'ha espatllat. La joguina s'ha trencat, amb conseqüències molt negatives. Cal reflexionar seriosament sobre això.

Un fet molt greu ha passat aquesta setmana a Barcelona. Després del setge i intent de segrest del Parlament, el pitjor seria amagar el cap sota l'ala. No s'hi val a mirar cap a un altre costat, i menys encara, voler tancar l'assumpte amb una retòrica defensa de la democràcia. Dimecres no va estar en risc la democràcia -quedi clar-. Dimecres una turba sense cultura política va voler impedir el normal desenvolupament de l'activitat parlamentària, va agredir a un bon nombre de diputats -un d'ells invident?-, va obligar altres representants del poble a entrar al recinte de la Ciutadella en furgons policials i va forçar el president de la Generalitat i a la presidenta del Parlament a utilitzar un helicòpter per poder garantir un puntual inici de la sessió parlamentària. Dimecres, una turba sense principis -moguda pels seus propis ressorts o manipulada per agitadors- va voler posar en ridícul les institucions catalanes en un moment especialment delicat per a tot Europa. Una jugada d'abast.

L'antipolítica diu abominar la política convencional, però, transcorregudes cinc setmanes, ja és una peça més del tauler. Res discorre fora de la política. Per raons segurament complexes i molt endinsades en la història del país, a Espanya els gestos solen ser millor tractats que els discursos rigorosament construïts des de la racionalitat i l'enraonament. El moviment dels anomenats indignats va sorgir amb tan aparent espontaneïtat que no poques persones el van acollir amb simpatia: un sacsejada de l'ordre establert sense trencar res. Un toc d'atenció. La tranquil·la estada dels protestants a la Puerta del Sol de Madrid ha deixat entreveure fins i tot un cert pacte. El Govern deixava que la vàlvula deixés anar vapor -davant de la seu de la Comunitat de Madrid, la principal institució governada pel partit opositor- i els manifestants es comprometien a mantenir la seva protesta a l'interior del perímetre tolerat per la força pública. Permissivitat a canvi d'autocontrol. Així les coses, durant cinc setmanes Espanya ha transmès al món la imatge d'una democràcia tolerant (dada positiva), i també la d'un país en tensió i en fase de gradual africanització dels seus conflictes interns (dada negativa). L'equiparació de la Puerta del Sol madrilenya amb les protestes en les places àrabs ha estat particularment perjudicial. El món ens ha observat i al món, de manera urgent, li hem de transmetre la imatge d'una altra Catalunya, que no només existeix sinó que és àmpliament majoritària: democràtica, molt diversa, molt discutidora... però irrenunciablement respectuosa amb els drets fonamentals i el sistema democràtic.