Va ser a meitat dels anys vuitanta quan Carles Navales va venir al Govern Civil de Girona. Vam pensar que algú amb una llarga trajectòria com a sindicalista i com a regidor de Cultura de Cornellà, que algú bregat en el dur "cinturó roig" de Barcelona era una bona opció per aportar noves idees. Per aportar una perspectiva diferent en la forma i manera d'entendre els canvis que s'estaven produint i d'afrontar els problemes.

I ho devíem encertar perquè aquí va fixar la seva residència, fins al final. A la rectoria de Colomers.

De seguida va quedar fascinat pel món dels pagesos i dels pescadors. Explicava que hi havia molta cultura, molt antiga i molt autèntica darrere de les seves opinions, darrere d'aquella forma de relativitzar els esdeveniments i d'entendre la vida. Una llarga sobretaula amb la gent del camp deia que era un regal.

Sempre seguia amb especial interès tot el que passava a França. Li agradava el raonament cartesià dels nostres veïns, el gran reconeixement que tenien els filòsofs i els pensadors a l'altra banda de la frontera i la seva resistència a copiar l'estil de vida dels nord-americans.

Era un enamorat del projecte europeu per tot el que suposava de superació de la turmentada història del segle XX des de l'imperi austrohongarès i de l'endogàmia del nostre país.

Sempre va ser un ferm defensor de la immigració perquè enriqueix a la nostra societat, perquè la nostra història és una història de moviments migratoris i perquè és la nostra millor garantia de futur. Col·laborava amb Càritas de Girona per la seva immensa aportació a les polítiques d'integració.

Creia en la política amb majúscules com a forma que els pobles construeixen el seu futur encara que sempre recordava que calia anar amb compte amb l'ésser humà perquè era capaç del millor i del pitjor i defensava als ajuntaments com la millor escola per fer política per la seva proximitat als problemes i als ciutadans.

A ell devem aquell acte ?en?tranyable amb motiu de la desaparició del lloc fronterer de Coll d'Ares en què uns nens dels dos costats estenien la bandera de la Unió Europea sobre la barrera fronterera mentre sonava l'himne d'Europa i en acabar la cançó i retirar la bandera, la barrera havia desaparegut... o la idea que la vídua del president Tarradellas, tants i tants anys en l'exili, fos l'última persona a travessar la frontera de la Jonquera i lliurar el passaport el dia que entrava en vigor Schengen.

Deia que malgrat els anys seguia sent un aprenent de tot, la seva curiositat era insaciable i tenia la capacitat de qüestionar-ho tot i veure una mica més enllà que els altres. Estic segur que seguia amb especial interès i complicitat el moviment dels indignats perquè sempre va ser jove i creia en els joves.

En aquests temps de crisi i canvis ens fan falta molts Carles Navales per ajudar-nos a trobar les portes de sortida. Amb el seu últim viatge tots hem perdut alguna cosa. Encara que a mi sempre em quedaran els seus escrits que puntualment m'enviava per correu electrònic i que acuradament estan arxivats en una carpeta titulada "Carles Navales".